jueves, 31 de enero de 2019

EL LLEGAT DELS ESPIES de John Le Carré - Novel·la agre, fosca i laberíntica. - Valoració 8/10

Títol original: A Legacy of Spies (2017)
Pàgines: 256
Edicions 62 (2018)
Traducció: Laia Font

Una novel·la agra i fosca que es torna laberíntica si no has llegit "L'espia que tornava del fred". Els fills d'Alec Leamus i Liz Gold, dos agents que van morir a principis dels 60 durant l'operació Windfall a Alemanya de l'Est, amenacen amb denunciar l'MI6. Ningú sap on és George Smiley que va ser el cap de l'operació i ha de voltar els 100 anys. Peter Gillam, jubilat i retirat a la seva granja de la Bretanya francesa, és cridat a Londres per ser interrogat. La història, narrada en primera persona per Guillam, es va reconstruint amb els seus records mentre els investigadors de l'MI6 lliguen caps amb els escassos documents disponibles per tal de bastir una versió que no malmeti la imatge dels serveis secrets. Smiley sobrevola la novel·la com una presència fantasmal i apareix en les últimes pàgines per tranquil·litzar Guillam amb la promesa que es farà càrrec de l'assumpte. Altres vells fantasmes de la saga, Bill Haydon, Percy Alleline, Toby Esterhase, Jim Prideaux i Oliver Lacon, treuen el cap amb aparicions fugaces al llarg de la història.
Torna a sorprendre la manera elusiva amb que Le Carré tracta els temes personals, íntims o sentimentals; en aquest cas és la relació de Guillam i Doris Gamp, la dona per la qual "ho hauria deixat tot". És com si, enmig d'una multitud, et fregues amb un vianant i et clava un verí mortal; no has notat la punxada que et matarà en una hora.

La novel·la és una coda, una revisió de "L'espia que tornava del fred" (1963), l'obra que va llançar a la fama a John Le Carré. No és imprescindible, però sí recomanable, llegir les dues novel·les seguides.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

lunes, 21 de enero de 2019

NOTES PER A SILVIA de Josep Pla - Anècdotes, xafarderies i observacions com a fuetades.- Valoració 9/10

Destino (1974)

Pàgines: 565

Hi ha autors que se't cauen de les mans, autors que es deixen llegir i autors que es fan llegir. Josep Pla és dels que es fan llegir i, en els seus millors moments t’encaptiva, en altres  t’entabana, t’ensarrona i et fa passar per on vol. Quan només va tirant, estàs a l'expectativa d'una observació, un adjectiu que t’arrencarà un somriure. I penses: quin cabró! Hi ha pocs escriptors així. Té el do de la amenitat, sempre, s'entén, que parlem de les seves millors pàgines. Per això, si encara no ets un planià declarat, no recomano navegar al tun-tun pels 47 volums de la seva "Obra completa"; pots agafar algun text de xerrameca banal -que els té-, desanimarte i deixar-ho, cosa que seria una pena perquè et privaria de grans satisfaccions. Jo ho havia fet pagant cara la meva gosadia amb anys donant-li l'esquena al considerable espai que ocupa en les meves prestatgeries.
L'obra de Josep Pla s'ha de entomar com una lectura de fons, com quan et baixen les defenses i et prens un reconstituent: "ara faré un Pla". És el que he anat fent últimament i puc dir que, dels tres volums de "Notes", podeu prescindir de "Notes del capvesprol", però no us perdeu "Notes disperses" i "Notes per a Sílvia". Són magnífics.
"Notes per a Sílvia" és el volum 26 de la seva Obra completa. Recull un diari escrit a Madrid durant els dies en què es va proclamar la República, el popurri de les notes pròpiament dites, uns consells molt ponderats per als que viatgin a Grècia i una poesia dolenta, plena d'ironia i ideosincracia planiana. El diari és pura anècdota esquitxada de obsevacions penetrants com fuetades:
" Del seu escó, amb els braços encreuats, Romanones semblava un ocell de luxe dissecat."
" Ara: aquesta reserva d’insensibilitat i de crueltat que sento dins el meu interior m’espanta i m’horroritza. Crec, demés, que la duresa del poble castellà — Keyserling ha fet l’observació que és un poble que no ha demanat mai clemència ni n’ha donada mai — és en gran part mantinguda i cultivada per la festa nacional." (sobre la correguda de braus).
Sobre Macià: “És un home que ha nascut per a símbol, impenetrable i llunyà.” (…) “Els símbols no passen del «què tal?, com està?». També llegeixen algun discurs de tant en tant.”
En les notes Pla està en la seva salsa. Deixa córrer la ploma al ritme de la xafarderia, l'ocurrència, el perfil breu d'un personatge, sempre viu i esmolat, la història mordaç, opinions sobre escriptors i lectures (li agraden Mencken, Manzoni, Joyce). Prefereix la poesia senzilla que parla de sentiments a la poesia intel·lectual feta per minories. Cita una poesia de Paul Valéry i conclou la seva critica amb un: "el sonet cau, per excés de pes". A Borges el considera “un fantasista (desgraciadament amb poc sabor de la realitat), molt fi i de gran joc mental.” Li agraden Lampedusa i Pascal, odia la censura franquista. De Espriu declara: “La seva adjectivació és divertidíssima, d’una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja canya. És un escriptor d’una amenitat permanent, dintre el gènere eixut, que serà difícil de popularitzar (perquè la gent vol polpa, encara que sigui de borra), però que és el bo i el durable, al meu modest entendre.
T’explica una història escatològica amb una naturalitat distant, com la del senyor Isidor Aguiló: “vaig sentir perfectament que feia un pet. La cosa m'estranyà perquè no és gaire corrent a Palafrugell, però en vaig fer un cas relatiu. Aquesta classe d'exhalacions de vegades no es poden contenir. Unes quantes passes més enllà, vaig sentir que en feia uns quants més. Caminava petant: a cada passa que feia exhalava un pet. En sentir-los, dues o tres persones amb les quals ens encreuàrem feren una cara estranyada. La naturalitat del funcionari es mantingué sempre perfecta. De vegades els feia petits i suaus, gairebé mel·liflus; i de vegades tenien una rotunditat més acusada i explosiva. De sobte no se sentí res. Al cap de quatre o cinc passes tornà a engegar-los com si res.”
No nego que, de vegades, Pla pugui ser molt vulgar i carrincló, però d'altres (i aquest és el cas) ens obsequia amb la seva versió més picant, càustica, incisiva i roent.
No hi ha res més divertit que els federals espanyols. En primer lloc, de federals, naturalment, no en tenen res o ben poc.

25 de Juliol 1931
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

viernes, 18 de enero de 2019

SIN RESPIRO de William Boyd - Nivel de suspense electrizante en la tercera parte - Valoración 8,5/10

Título original: Restless (2006)
Traducción: Beatriz García Rios
Páginas: 392
Editorial Alfaguara (2007)

En 1976 la señora Sally Gilmartin entrega sus memorias a su hija Ruth donde explica su trayectoria como espía de los servicios de inteligencia británicos durante la Segunda Guerra Mundial. Describe como Eva Delectorskaya, su verdadero nombre, fue reclutada y adiestrada por Lucas Romer (un Willi Munzenberg de la propaganda inglesa) para trabajar en una agencia de desinformación cuyo objetivo era que Estados Unidos entrara en guerra contra la Alemania nazi. Eva estuvo a punto de morir en una misión en Nuevo México, en apariencia fácil, que consistía en la entrega de mapas falsos sobre una supuesta invasión de Sudamérica planeada por Hitler. El objetivo era que esta información llegara a manos de Roosevelt y lo decidiera a declarar la guerra. Hasta aquí, casi las dos terceras partes de la novela, es una historia típica de espionaje de guerra sin nada destacable a no ser su estilo literario pulcro e impecable. Es en el último tercio del libro cuando el relato alcanza niveles de tensión electrizantes al encarar los temas de la traición y la venganza con la mano maestra de un clásico del suspense.
La novela se desarrolla en dos franjas temporales: 1976, el presente narrado por Ruth que describe como su madre, Eva, tiende las redes para que su hija colabore en la caza de Romer, y 1940-41, en que tuvieron lugar los acontecimientos que culminaron con la traición.

Las dos primeras partes de la novela son de 6, la tercera es de un 10.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

viernes, 11 de enero de 2019

DOTZE HOMENOTS de Josep Pla - " Carns fluents? Genial! - Valoració 9/10

Editorial: labutxaca (2013)
Número de pàgines: 256

Selecció de dotze homenots a càrrec de Toni Sala, escollits pel seu alt nivell literari, de la seixantena que componen els quatre volums de la seva Obra completa. Anècdotes vitals, anàlisi psicològica, crítica literària, perfils físics i gestuals, la cara i la creu de cada biografiat amb l'excepció, potser, de Trueta pel qual mostra un respecte més distant. El Pla dels Homenots és, segurament, el més complex, sinuós i matisat que podem llegir. Aquí s’hi arremanga de valent amb un desplegament de recursos espectacular, aplicant a cada personatge un to, una mirada diferents. Res del Pla redundant i tronat del Notes delcapvesprol, el dels Homenots és el Pla més aclaparador, el gat vell de les lletres catalanes, original i inimitable. Si després de Pla, llegeixes alguna cosa semblant, és que l'han copiat. Cosa difícil, però possible.
Els retrats escollits són els de Joaquim Ruyra, Josep Miró i Folguera, Amadeu Vives, Josep Carner, Andreu Nin, Josep M. de Sagarra, Joan Crexells, Joan Estelrich, Josep Trueta, Josep M. Cruzet, Salvador Dalí i Salvador Espriu. Si et quedes amb ganes de més, tens altres 48 perfils a les 3.000 pàgines biogràfiques dels quatre volums.

De Ruyra, ens parla de la llosa d'un matrimoni desgraciat: "Tothom diu el mateix: fou una senyora que no tingue res a cap, un exabrupte de la naturalesa, posa't en aquest món per produir molèsties." De Miró i Folguera, el primer cap de redacció de Pla, exposa la seva visió del periodisme amb un pragmatisme tan arran de terra que sembla cinisme. Però no ho és. El gran mèrit d'aquest monòleg és que el redactor en cap no soni a cínic. Vives, tolit, mestre del plagi, catòlic de pedra picada i arruïnat per la seva afició a les dones: " semblava, amb la seva cara ampla, plana, plena, el nas una mica xafat, de pòmuls dilatats, les celles fortes i poblades, la boca sensual, les orelles peludes, el color terrós de la cara, un ximpanzé agafat al tronc d’un arbre."Aquests tres primers retrats són els més divertits. A Sagarra, no saps si l’ensarrona o li roba el billeter. L'assaig sobre el doctor Trueta i el seu revolucionari tractament de les ferides de guerra abans de la penicil·lina, interessantíssim. La gesta editorial de Cruzet, fundador de l'editorial Selecta i la llibreria Catalonia, impressionant. La pintura de Dalí i la literatura d'Espriu, minuciosament esmicolats. D'aquest últim diu: " És una escriptura que té una certa semblança amb aquelles làmines de la fisiologia, en les quals els músculs, les venes, els nervis, apareixen a l’exterior, sense recobrir." A destacar la seva sagacitat descriptiva, com quan presenta a l'esposa d'Andreu Nin: " Era una persona molt jove, rossa, d’ulls blaus, amb una tannara a l’occípit i els cabells estirats, vestida amb una simplicitat sumària, de carns una mica fluents i abundants. " Carns fluents? Genial!
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

NOTES DEL CAPVESPROL (Obra Completa 35) de Josep Pla - Fluix, molt per sota de "Notes disperses" - Valoració 6,5/10

Edicions Destino, 1993
Obra Completa 35
Pàgines: 593

Fluix, molt per sota de "Notes disperses" i de uns quants "Homenots". Escrites en 1976, prop dels vuitanta anys, ha perdut subtilesa i cau en la xerrameca compulsiva. Es posa pesat amb el preu de la moneda a la qual atribueix tots els mals de la humanitat. Les seves opinions polítiques són bàsiques, trivials, pròpies del reaccionari recalcitrant, carrincló i rondinaire. Tot el que fa olor a esquerres porta el caos, però sempre minimitza el preu de l'ordre. A cara descoberta, no regateja elogis directes a Franco i Salazar. El progrés, si no és econòmic no val res, i quan és econòmic que no atabali a Pla. Ambivalent amb amics (Sagarra, Dalí, Espriu), despietat i furibund amb enemics (Picasso, Miró). Rotund en els atacs, les seves defenses són tan reticents i matisades que el seu defensat queda en taules. I aquesta falsa modèstia de fals pagès, repetitiva, pesada, pur formulisme.
Pla falla quan incompleix la seva pròpia regla: descriure, no opinar. A les 30.000 pàgines de l'obra de Pla hi ha gra i hi ha palla, però gairebé mai avorreix. Es tracta d'anar picant a la recerca del gra de millor qualitat, que n'hi ha, i molt. Vaig llegir la trilogia de "Notes" fa molt de temps i es confonien en la meva ment. De moment, les "disperses" molt millors, les de "Silvia" ja veurem.
Ara bé, sempre trobaràs alguna bajanada que et farà una gràcia irremeiable, com la seva trobada amb la senyoreta Angustias Ramonet:

 “Vaig trobar una senyoreta que em semblà agradable. Era una senyoreta que més aviat tenia uns darreres discrets. Aquesta discreció anà lligada de seguida amb la possibilitat de pagar menys — cosa que per a mi era importantíssima. Llavors es passejaven per la Rambla unes senyores amb uns darreres fenomenals, rodons, voluminosos, pràcticament còsmics, que agradaven molt a la humanitat d'aquesta vall de llàgrimes. Eren de Marsella i en general del sud de França que havien vingut a Barcelona a conseqüència de la prosperitat de la primera guerra general. Després d'haver aprovat els «Procedimientos judiciales», em semblà que no podia fer més.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

MEMORIAS Una vida de nuestro tiempo - John Kenneth Galbraith -Penetrantes y sagaces, siempre divertidas. - Valoración 8,5/10

Título original: A life in our times (1981)
Traducción: Jose Antonio Bravo
Grijalbo (1982)
Páginas: 614

Por aquí, las decisiones de relectura funcionan así: en la biografía de Schumpeter leo algo sobre Galbraith y recuerdo sus divertidas memorias que leí hará unos 25 años. Je, je, ¡que buenas! Pienso. Y ahí queda, pero el anzuelo está echado. Al cabo de unos días, en uno de esos libros que leo en diagonal y no reseño por respeto al autor, me sonrío ante esta cita:
“En una ocasión, uno de sus seguidores le gritó: «¡Gobernador Stevenson, todas las personas razonables estamos con usted!». Adlai Stevenson replicó: «No es suficiente. Necesito tener mayoría».
El libro es “El mito del votante racional” de Bryan Caplan (muy ingenioso, por cierto) y la cita es de Scott Simon. Adlai Stevenson…, Adlai Stevenson… ¿De qué me suena? ¡Pero si fue un candidato demócrata a unas presidenciales de los años 50 en cuyas campañas colaboró Galbraith! Y el pez -yo-, ha picado. Busco las “Memorias” en mi biblioteca y nada. Prestado, perdido en un traslado…, A cada bugada es perd un llençol. Me lo pido al Bibliobús (mi Amazon particular) y me lo zampo en tres días. Pero una cosa lleva a otra y resulta que leer a Galbraith me despierta dos tentaciones: releer la biografía de Keynes, su maestro, que escribió Skidelsky y “La era de Roosevelt” la gran trilogía histórica de su amigo Arthur Schlesiger Jr. Así funciono, tirando de hilos. Unos se pierden y otros no.
JKG fue un hombre autosatisfecho, irónico y sagaz que en su larga y activa vida pública lo pasó bien y quiere que el lector lo pase bien leyendo sus memorias. Lo quiere y vaya si lo consigue. Posiblemente sean las memorias más divertidas escritas por un intelectual-político del siglo XX.
En 1945 dirigió un equipo de economistas para investigar los efectos de los bombardeos en la economía de guerra alemana. Interrogó a varios cabecillas nazis entre los que estaban Goering y Albert Speer. Su informe negaba la eficacia de los bombardeos y fue silenciado. Sobre las bombas atómicas en Japón, dice que fueron innecesarias ya que los japoneses habían decidido previamente su rendición.
Antes había colaborado con el gobierno de Roosevelt trabajando como segundo de Leon Henderson en la Oficina de Administración de Precios durante la guerra. Luego colaboró en las campañas electorales de varios candidatos demócratas: Adlai E. Stevenson, John F Kennedy i Lyndon B. Johnson. Su desacuerdo con la guerra del Vietnam lo fue apartando de la política y dispuso de más tiempo para dedicarse a escribir libros de divulgación económica.
Como economista, fue un keynesiano tocado por el escepticismo socarrón de Veblen. En sus dos obras más importantes, “La sociedad opulenta” y “El estado industrial”, puso de relieve el poder de las grandes corporaciones y de la tecnocracia sobre el mercado y la política. En su paso por “Fortune”, aprendió, de la mano de Harry Luce, a utilizar un lenguaje claro para llegar al gran público:
En los escritos sobre economía me ha ayudado mucho la convicción de que no hay en ese dominio ninguna idea que no pueda ser expresada en lenguaje común y corriente, aunque ello exija algún esfuerzo. La oscuridad que caracteriza a la prosa económica profesional no deriva de la dificultad del tema. Es consecuencia de un pensamiento no del todo madurado; o bien refleja el deseo del iniciado de elevarse por encima del vulgo; o también puede ser debida a temor de que se descubran sus insuficiencias. Para el equivocado no hay mejor defensa que carecer de lectores, o, si los tiene, que no le entiendan.”
Enseñó en Berkeley, fue a Cambridge para conocer al maestro (Keynes), con el que no coincidió. Princeton no le gustó. Enseñó en Harvard donde conoció a Tausik que “era la contrapartida norteamericana de Alfred Marshall” y que fue el mentor de Schumpeter al que Galbraith también trató y del que dice “aceptaba el capitalismo tal como es, y Io consideraba una fuerza de cambio y progreso.” La adscripción al marxismo de Paul M. Sweezy o Paul A. Baran no era obstáculo para cultivar su amistad de la que hace gala.
No se muestra muy satisfecho de su labor como profesor:
Más de una vez, los estudiantes me preguntaron muy molestos si no iba a ser la versión del texto, y no mis correcciones, lo que se pediría en el examen. Y si era así, ¿para qué confundirles con la verdad?”
Critica el elitismo político del núcleo dirigente al que llama “sacerdocio secular”:
Hay que empezar por describir una institución vital, aunque muchas veces mal comprendida, de la democracia moderna. Se trata del Sacerdocio Secular. Así como el clero religioso es el mediador entre Dios y el hombre, su contrapartida secular media entre el hombre y lo desconocido.
Existen importantes zonas de los asuntos públicos en donde la gente en general, y sus legisladores, están de acuerdo en que los problemas son tan complicados o abstrusos que nadie puede tener la esperanza de llegar a entenderlos. Así pues, hay que delegar en quienes por conocimientos, experiencia, ignorancia o petulancia han llegado a convencerse y convencer a otros de que sí los entienden. Ésos forman el sacerdocio secular. Como la perpetuación de un sentido de misterio es una fuente de poder para todo grupo sacerdotal, los miembros de éste practican con regularidad un estilo de comunicación ignoto, en donde no puede penetrar ningún profano. Las operaciones del Sistema de la Reserva Federal y las del Pentágono, como todos deberíamos temer y lamentar, y la dirección de la política exterior, son los reductos más fuertes del sacerdocio secular. En estos sectores resulta más fácil convencer de su ignorancia a la opinión pública y a sus representantes. De ahí la delegación de poder.
No es necesario, ni siquiera corriente, que los miembros del grupo sacerdotal conozcan las consecuencias finales de cualquier decisión: sea ésta una intervención o una innovación militar, el cambio de los tipos de interés del Banco central o el apoyo o no del gobierno estadounidense a algún dictador. De los demás, nadie sabe nada tampoco, y lo mismo que ocurre con la justicia celestial, les queda el consuelo de creer que alguien sabe. Una bien cultivada apariencia de seguridad por parte del grupo sacerdotal en su conjunto, combinada con la falta de introspección de cada uno de sus miembros en cuanto a las propias limitaciones, tienden a reforzar mucho la confianza del público.”
 Fue menospreciado por los ortodoxos a los que él descalificaba como irrelevantes. Desde la publicación en el 2004 de su biografía “John Kenneth Galbraith: Su vida, su política, su economía” escrita por Richard Parker (no la veo traducida), su figura se ha revalorizado y su influjo en economistas como Thomas Piketty es notorio.

Son memorias penetrantes y sagaces, siempre divertidas, sobre sus actuaciones públicas, como académico, asesor económico, colaborador en campañas electorales, embajador en la India. JKG habla poco o nada de los asuntos en los que no interviene por cruciales que éstos fueran en su época: el macartismo, Nixon o Kissinger. Si él no estaba, no hay tema. Aunque reconoce algunos errores, en general se enorgullece de haber acertado: en la India, se atribuye el mérito de haber evitado una guerra con China. Sus mordaces observaciones sobre los personajes que trató, sus críticas a los procedimientos políticos y militares no tienen desperdicio. De los estrategas del Departamento de estado y los militares dice:
Por otra parte, yo había llegado a entender la mentalidad global washingtoniana, o sea la geopolítica o estratégica, como la llaman también a veces. Es la que mueve a cierto tipo de estadistas existentes hasta la fecha, a quienes debería prohibírseles la contemplación de un mapa. Cuando lo hacen y ven África, Asia o Latinoamérica —Angola, Etiopía, el Cuerno de África, Irán, Afganistán, Nicaragua, Cuba— sólo preguntan quién tiene el control ahí.

Para ilustrar la propensión escatológica de Lindon B. Johnson, JKG explica que, alarmado por un posible final trágico, había intercedido por Papandreu cuando éste fue detenido por los coroneles griegos y recibió una llamada de Nicholas Katzenbach, el subsecretario de Estado, en que le transmitía un mensaje del presidente:

«Llame a Ken Galbraith y dígale de mi parte que he ordenado a esos bastardos griegos que soltaran al hijo de perra ese, como se llame.»
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.