Títol original: Solenoid
(2015)
Traducció: Antònia Escandell Tur
Edicions del Periscopi, 2017
Pàgines: 869
Durant les primeres tres-centes pàgines et preguntes si, per
a la novel·la europea actual, hi haurà un abans i un després de Solenoide; gradualment, aquest impacte
es va esvaint i la pregunta és: fins a quina pàgina aguantaràs el llibre entre
les mans? Això t'ho preguntes durant les pauses, en reprendre la lectura
t’enlluerna la força de la seva prosa i segueixes endavant, no sense certa
impaciència per acabar el llibre. Cap al final, les últimes 150 pàgines, la
novel·la es torna inintel·ligible i abassegadora, però irradia una força tan encegadora,
tan atordidora que et retorna a la primera pregunta: hi haurà un abans i un
després de Solenoide? Jo, gens
aficionat a cap forma de fantasia, no ho crec. Quedarà aïllada fora del corrent
narratiu principal, com una illa misteriosa a la qual acudiran escriptors per
aprendre i crítics per analitzar, una "rara avis" massa dura de pelar
per al lector mitjà, un repte per a l'especialista i una delícia per al
degustador de la bona prosa.
Imagina que durant 17 anys, cada matí, anotes en un diari
els somnis de la nit anterior i més endavant els incrustes en una novel·la de vuit-centes
pàgines, alguns els transcrius directament i d’altres de manera indirecta a
través del procés, tan habitual en els somnis, en què una situació d'allò més
real fa una transició a l'oníric, tan subtil que no ho perceps fins que et veus
ficat de ple en un garbuix indesxifrable. El llibre és en part autobiogràfic i,
en gran part, la transcripció d'aquest diari de somnis que va alimentar el
narrador.
La història.
Bucarest, el marc de la història, havia estat concebuda com
una ruïna: “Un arquitecte genial havia
projectat els carrers torçats, les canalitzacions obertes, les vil•les
decantades i envaides per les males herbes, les cases amb les parets de les
façanes totalment enderrocades, les escoles impracticables, els centres
comercials de set pisos, absurds, espectrals. Sens dubte, Bucarest havia estat
projectat com un immens museu a l'aire Iliure, un museu de la malenconia i la
ruina de totes les coses.” Un professor de romanès als anys 80, parla del
seu dia a dia a l'escola, els alumnes, els altres professors, el director ...,
tot barrejat amb records de la seva infància: el terror als metges, infermeres,
dentistes; l’internat en un sanatori per a tuberculosos, la adolescencia
solitària dedicada a la lectura compulsiva, la seva primera esposa. I els
somnis. I les visions que, si bé al principi apareixen diferenciats dels
successos reals, poc a poc es confonen i s'apoderen de la realitat, de manera
que la vida i els somnis es tornen indistingibles, indestriables, portes
connectades a una quarta dimensió de la qual som projecció i paràsits, com el
sarcopter de la sarna que habita la pell humana on neix, creix i es reprodueix
excavant túnels i erigint ciutats:
“Divisions de larves,
regiments d'aràcnids minúsculs, milions i milions d'espècies bestials, sense
compassió i sense la benedicció de la llum, alliberant riuades d'ous i oceans
d'excrements, vivint en els nostres porus i en els nostres alvèols pulmonars,
envaint, a les nits, el nostre sexe i els nostres mugrons amb les seves panxes
com bunyols humits i unes potes amb esperons i urpes, textures capitonades,
perlades, metal•litzades, humides i del color de la sang com els cucs de terra,
colors bigarrats on predomina el rosa i el violeta, un inframon del devorar i
del devorar-se, Iluny del bé, la veritat i la bellesa, de Ia Ilum i de Déu. Un
món condemnat per sempre més.”
Els personatges i llocs reals, la seva casa, la seva mare,
els professors i amics, transmuten en éssers i espais fantàstics, connectats a
una quarta dimensió que es nodreix del sofriment humà.
L'estil.
Un text és el que conta (història) i com ho explica (estil).
El text perfecte és aquell en què la història i l'estil són inseparables. Cada
vegada estic més convençut que un estil poderós crea la història per si mateix,
revela una història que l'autor ignorava que hi era; si no ho fa, no és potent,
és un simple exercici de retòrica. És la màgia de la paraula.
El segell distintiu de la prosa de Mircea Cartarescu (MC) és
la seva força descriptiva, la que
reclamava Josep Pla, i que MC
posseeix més que cap altre en la narrativa actual. El vocable precís, les
frases compostes, llargues i ràpides, són un festí del llenguatge al servei del
plaer de llegir. Li serveix igual per a descriure la realitat que per a la
fantasia al·lucinatòria, i aconsegueix el mateix efecte hipnòtic en el lector,
resultat d'un procés acumulatiu aclaparador, quan descriu els carrers i els
edificis de Bucarest o s'endinsa en un dels seus somnis visionaris. La prosa
més eficient per escriure històries fantàstiques, paradoxalment, és la prosa
descriptiva, realista; l'altra, la prosa abstracta o vagament al·lusiva, pesa i
avorreix.
L'estructura
narrativa de la novel·la, com en els somnis, és caòtica, improvisada i
capritxosa. L'apocalipsi simbòlic final, la destrucció purificadora de Bucarest
de la qual el narrador i les seves dues Irenes queden fora de perill, sembla
una cloenda forçada, innecessaria i poc congruent amb la legítima incongruència
general que ha involucrat el lector, després d'una llarga i costosa capitulació
mental, similar a un "fora de combat" (K. O. tècnic), una rendició
per falta de forces.
Digueu-li existencialisme surrealista, surrealisme paranoic d'estètica steampunk, pànic i fàstic
fisiològic als òrgans interns més el catàleg complet de fòbies en el camí a la
bogeria: hipocondria, tanatofobia, dermatopatofobia, tripofòbia, aracnofobia,
entomofobia, hemofòbia ... Éssers humans buits i terroritzats per la malaltia,
els paràsits, la degradació i la mort. És significatiu que l'autor senti la
necessitat d'omplir vuit pàgines amb la
paraula Auxili! Un boig cridant l'ajuda que sap no obtindrà?
Posats a trobar ressons
literaris, aquests són alguns:
- Si substitueixes la mescalina pel poder al·lucinatori dels
somnis, tens "Les portes de la
percepció" de Huxley.
- La seva estada al sanatori de tuberculosos recorda
"La muntanya màgica" de Thomas
Mann o l'internat de Josep Pla en el seu genial " Girona, un llibre de
records ".
- Els nombrosos episodis de fantasia lògica o matemàtica,
els còdexs xifrats i els criptogrames, ens porten a M. C. Escher i Lewis Carroll.
- Els éssers demoníacs del submón de Bucarest que
s'alimenten del dolor humà recorden a H.
G. Wells i els seus Morlocks de "La
màquina del temps".
- El viatge de la consciència del narrador al cos d'un àcar
de la sarna ens porta a "La
metamorfosi" de Kafka.
- L'enginyeria fantàstica d'aquests generadors de camps
magnètics (els Solenoides), la cadira de dentista connectada als xucladors de
dolor, les càmeres d'éssers monstruosos, les galeries i dibuixos de paràsits
connecten amb l'estètica steampunk i
la ciència ficció de China Miéville
.
- La mística de la quarta dimensió o de dimensions
encadenades que es projecten unes sobre unes altres, recorden Murakami i al meu respectat David Mitchel.
Fascinat per la millor
prosa que recordo i atordit pel violent ciclò de surrealisme paranoic.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
