sábado, 11 de julio de 2020

AMOR INTEMPESTIVO de Rafael Reig - El cinismo bien entendido arremete contra uno mismo. - Valoración 8,5/10

Tusquets Editores (2020)
Páginas: 256

A Rafael Reig le gusta definirse a sí mismo como escritor que pasó “de joven promesa a malogrado sin parada en estaciones intermedias”, aplicándose esos azotes sarcásticos que tanto ha repartido por doquier en sus artículos de crítica literaria aparecidos en diversos periódicos y recopilados en el tronchante Visto para sentencia (Caballo de Troya 2008):
Que debo condenar y condeno a D. Antonio, como autor de los delitos de cursilería llamativa y recurso al tópico, a la pena de redactar su próxima novela en forma de atestado de la Guardia Civil, sin metáforas ni hortalizas y con uso continuado del llamado «gerundio benemérito» («Encontrando al sospechoso y habiendo procedido», etc.).

Azotes, ya los repartía en esa divertida y barroca historia de la literatura novelada que es Manual de literatura para caníbales (Debate, 2006); reeditada en dos volúmenes por Tusquets en 2016: Señales de humo y La cadena trófica:
“Vio también a Camilo José Cela absorbiendo un litro de agua por el ano. Después el premio Nobel se comió doce huevos fritos y soltó una ventosidad atronadora. Vio a Luis García Montero y Almudena Grandes abrazados y cantando: «Benet y vamos todos con flores a Marías».” Cinco carambolas de una tacada.
En una entrevista, con motivo de la publicación de Unárbol caído (2015), - para mí su primera gran novela-, Reig declara:
"Yo he sido brillante, ingenioso, irónico... Eso lo tengo por naturaleza, estoy dotado. He hecho libros dedicados a exhibir mi gran talento. Ahora llega el momento de dejar de exhibir el talento y de tenerlo. Ya no es cuestión de ponerme en el borde de la piscina y hacer posturas, ahora me tiro y tengo que llegar al otro lado.”

Cuesta distinguir cuánto hay de sinceridad, frustración o resentimiento en un escritor tan hábil, ingenioso y, a ratos, taimado graciosillo como Reig cuando hace autobiografía en Amor intempestivo (2020), su última novela. Es lo que tiene el ingenio, que también funciona como cortina de humo. Los temas son la familia y su devoción por los padres, amores y lances sexuales, amigos, estancias académicas en USA, abusos alcohólicos y fracasos literarios.

Empieza repartiendo leña a los escritores consagrados de la generación anterior (no los nombra porque no hace falta): Julián Marías, Muñoz Molina y Juan José Millás:
“Nuestros predecesores aguantan el tipo como pueden, a sabiendas de que son un anacronismo. Míralos: uno escribe a máquina y se comunica por fax, otro se hace pasar por neoyorquino de Brooklyn con acento andaluz, otro se mete en armarios empotrados que dan a su otro yo... En fin, se comportan como cuñados con una copa de más en la boda de su hermana, o como filatélicos obsesos y empecinados.”
Ignorado y ninguneado por otros santones de éxito, los despacha con una frase cáustica como patada en el culo: Vila-Matas “estaba bebiendo whisky y me saludó, desde su bruma insensata, con mirada borrosa”. Muñoz Molina “convirtió el saludo en una despedida inmediata mediante una maniobra que debía de haber aprendido de algún alcalde en campaña electoral.”

Se apunta a la teoría de su amigo Antonio Orejudo sobre la “novela vegetal” que, igual que la hamburguesa vegetal se inventó para los vegetarianos que no les gustan las verduras, aquella se escribe para el público que no le gusta la literatura: “tenían apariencia de literatura, pero no eran más que tebeos dirigidos a quienes se aburren con la literatura.”

¿Y de los suyos? ¿De su “generación intempestiva”? Solo queda autocompadecerse:
“¿Y nosotros? No somos más que un hatajo de acreedores, se nos debe la gloria y vamos reclamándola por los rincones. Nuestras novelas pertenecen todas al mismo género literario que los cartones que ponen los mendigos al lado de su manta: pedimos una limosna de gloria contando nuestra triste vida, y lo llamamos autoficción.”
Avezado en captar el lado ridículo de casi toda actividad humana, explica la movida madrileña como un subproducto de los pandilleros y las paletas provincianas del que luego se apropiaron los pijos, los periodistas y los políticos: “las provincianas, las pardalas, las isidras, las paletas construyeron una ciudad incandescente escondida en aquel poblachón manchego

Reig parece haber llegado a la conclusión de que para escribir (o vender) una gran novela hay que ponerle hondas emociones y sentimientos sinceros; pero sin convicción, sin creérselo ni estar hecho para eso. Y claro, no le sale más que con los padres, algún amigo y una o dos novias. Pertenece a la escuela de los cínicos y juguetones del lenguaje, de un GarcíaHortelano, un Caballero Bonald e incluso, de un confeso oportunista como Jesús Pardo, todos ellos obstinados en sumar wiskis, polvos y devoción por los clásicos, pues los contemporáneos son abyectos competidores. A estas alturas, situado uno en cierto agnosticismo alcohólico y sexual y ajeno al absolutismo de los clásicos (puede que Cervantes y el Lazarillo no lo hayan dicho todo), uno, decía, ya empieza a ver a esas generaciones de los 50 para acá enturbiadas en una nube de caspa. Alérgico a toda clase de “grandezas”, ni en el arte, el amor o, por supuesto, en la guerra, creo que las grandes cosas las hacen personas comunes, y sin proponérselo, por casualidad. Los grandes hombres suelen provocar grandes matanzas. Y los pequeños libros pueden ofrecer grandes satisfacciones, como éste y otros de Rafael Reig quien, en el fondo, no se cree lo de ser un escritor malogrado…, ni lo creemos sus lectores.

Un estímulo: El sentimiento moderado de frustración no es nada malo; se puede vivir con eso. E incluso se pueden escribir grandes novelas: ahí tienes a Philip Roth (aunque no sea de tu cuerda).

Un reproche: Alardear del currículo sexual de uno, ni que sea en tono de existencialista hastiado, con agradecimiento a unas señoritas o indiferencia hacia otras, sigue siendo cosa fea y demasiado español.

Dicho sea sin ánimo de ofender a uno de los escritores, intempestivo o no, que más me divierte del panorama actual.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

miércoles, 1 de julio de 2020

LA MUJER DEL BOSQUE (Serie Charlie Parker 17) de John Connolly - Que yo recuerde, la mejor novela de la serie.- Valoración 9/10

Serie Charlie Parker
2018 by Bad Dog Books Limited
N.º de páginas: 520
Editorial: Tusquets editores.
Año de edición: 2020
Traductor: Vicente ampos González.

Comentario.

Vuelve el mejor Connolly, el menos sombrío y con menor sobrecarga de entes y fenómenos sobrenaturales; el que mejor escribe tirando de ironía y diálogos chispeantes de sus personajes. Ya era hora. A mí, sus últimas novelas se me habían caído de las manos de tanta trascendencia tenebrosa. Igual no era el único y sus ventas se resentían, así que el bueno de Connolly le ha dado un giro realista a la serie Parker. La pareja malvada, Quayle y Mors, de sobrenaturales solo tienen un halo; sus objetivos son apocalípticos – el Atlas que buscan destruirá la humanidad entera-; pero sus métodos son muy terrenales. Jennifer, el fantasma de la hija muerta, apenas aparece. Lo cierto es que nunca he prestado demasiada atención a su mitología oscura y confusa a la que veo más como un estorbo que como estímulo. Me vale si sirve para que sus malos parezcan más amenazantes, mientras no lancen bolas de fuego por los ojos.
El final abrupto y abierto deja mal sabor: hay que acabar la faena. Por lo que veo en la red, Connolly sigue con Qualey, Mors y el Atlas en la siguiente de la serie.
Se agradece su estilo rico y brillante, inusual en el género.
Este es el tono que gasta en la descripción de personajes:
“Hacía años que Parker conocía a Moxie y todavía no sabría decir si el abogado elegía deliberadamente ropa incompatible con su complexión, o si el corte de cualquier atuendo se fastidiaba en cuanto él se lo ponía. Ése era, suponía Parker, uno de los grandes misterios de la vida.”

Sinopsis de la editorial.


Es primavera y, en los bosques de Maine, las tormentas aceleran el deshielo. Hasta que, de pronto, cuando un árbol cae, junto a las raíces queda al descubierto el cadáver de una joven. Los policías y forenses que investigan lo que pudo ocurrir no tardan en averiguar que la mujer dio a luz poco antes de morir. Sin embargo, en los alrededores no hay ni rastro del recien nacido, que quizá ahora cuente unos tres o cuatro años. Para encontrarlo, el abogado Moxie Castin pide ayuda al detective Charlie Parker. Pero Parker no es el único que ha emprendido esa búsqueda. Tiempo atrás, alguien siguió los pasos de esa joven, alguien que deja cadáveres tras de sí. Y en una casa cercana a los bosques, un teléfono de juguete empieza a sonar. Suena para un niño que está a punto de recibir una llamada de una mujer muerta. Pero, cuando los muertos llaman, sólo Charlie Parker se atreve a contestar.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

viernes, 26 de junio de 2020

BARCELONA. UNA BIOGRAFIA. d'Enric Calpena - Divulgació històrica en estat pur. - Valoració 9/10

Barcelona. Una biografia.
Enric Calpena
Pàgines: 832.
Edicions 62 (2015)

Macaulay va dir que un bon llibre d'història hauria de poder reemplaçar, a la tauleta de nit, l'última novel·la que llegia una jove dama. Salvant les distàncies entre Calpena i Macaulay (i entre jo mateix i la dama jove), això és el que succeeix al començar la lectura d'aquesta apassionant i amena història de Barcelona: que desplaça qualsevol altre llibre que tinguis entre mans.
És una obra magnífica, a l'estil de la història narrativa anglosaxona (el to recorda el de Peter Heather a La caida del Imperio Romano), curiosíssima en els detalls i impressionant en el seu conjunt. Que tingui un caire divulgatiu i un estil lleuger i eixerit, gens acadèmic, no vol dir que li falti precisió en les dades històriques, vol dir que està escrita perquè entri bé sense resultar feixuga.

Revisa l'evolució de la ciutat des dels assentaments del neolític al "Pla de Barcelona", la seva fundació pels romans en l'època d'August (segle I a. C.) fins a l'actualitat en què s'ha convertit en "la ciutat del món on es fan les manifestacions més multitudinàries, sempre pacífiques però intensament reivindicatives." Des de l'antiguitat fins al segle XX no es deixa res; si bé a partir de Porcioles, passa per la transició i el segle XXI - procés independentista inclòs - d'una volada. Potser, atent a la versió castellana del llibre, no vol posar-se de peus a la galleda. No ho sé, pot ser que si li preguntes et digui que l'assumpte requereix més perspectiva. Se li retreu la falta de notes i bibliografia. Puc acceptar, a contracor, que Calpena prescindeixi de les notes a peu de pàgina (per allò de gran públic i tot això); menys perdonable és la manca d'un resum bibliogràfic, per concís que fos, que permeti al lector curiós ampliar informació. De l'absència de notes, sempre em puc rescabalar amb la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (edició de 1962, 3 volums) amb més notes que text principal i un gran clàssic encara imprescindible.

Tot i el final abrupte, estem davant d'una obra monumental que, a més d'una història de Barcelona és, en bona part, una història de Catalunya i de les seves relacions gairebé sempre conflictives amb la resta d'Espanya. Ens parla dels fets històrics de cada època, de les relacions socials, de com vivia la seva gent, de les restes arquitectòniques i on localitzar-los avui, de les anècdotes i curiositats més sucoses ... No es priva de parlar de personatges tan aberrants com Charles d'Espagnac que la història seriosa, acadèmica, ja no es digna esmentar. Em pregunto per què. No va deixar una empremta profunda en la gent del seu temps? No vol dir res que una bèstia com aquesta fos nomenat capità general de Barcelona per Ferran VII? Aquí teniu un tast, n'hi ha més:

El comte d’Espanya tenia diversos costums horribles: li agradava veure personalment les execucions vestit de gala i riure’s de les mostres de por d’aquells que anaven a morir. Si feia penjar diversos condemnats, després acostumava a ballar i cantar entre les cames dels homes que convulsionaven davant la imminència de la mort. Bevia constantment una barreja de rom i aiguardent que encara el mantenia més irascible i imprevisible. Mostrava una religiositat extrema, exagerada fins i tot per als cànons de l’època. Quan anava a missa, es penjava un munt d’escapularis i duia estampes de sants a les mans, que besava de tant en tant. Tota la missa la passava de genolls, amb els braços en creu i, sovint, amb els ulls en blanc. Fins i tot de vegades tenia convulsions per l’èxtasi religiós.”

De curiositats, en va ple; com l'intent d'assassinat de Ferran el Catòlic per Joan de Canyamars (Canyamars, Dosrius, Maresme, 1432? - Barcelona, 1492). Calpena cita Miquel Carbonell, un cronista de l'època, per descriure la tortura i mort d'en Joan:
“L’han portat, tot nu, sobre un castell de fusta que havien bastit i el tirava un carro: estant-hi ben lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell amb lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament per la plaça del Rei, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu, per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny; e un tros de braç; aprés, tirant-lo per los altres carrers on va la processó de Corpus; e aquí en un carrer feren aturar lo castell, e llevaren-li un ull; i en altre carrer, l’altre ull e l’altre puny; e anant en l’altre carrer, llevarent-li l’altre braç e aprés en los altres carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat; i ell mai se mogué ne parlà ni deia res; ne es complanyia; com si donassen sobre una pedra; e amb gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a l’entorn, e davant, e detràs, lo tragueren de la ciutat per lo Portal Nou i, escassament fora la ciutat, lo lapidaren; e meteren foc al castell, lo qual, amb los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava, fou tornat prest cendra.”
Calpena afegeix: “La gent s’hi afegia amb una certa alegria i són molt rares les cròniques que expressen l’horror o simplement la pena per la víctima del suplici, més aviat el contrari. Les actituds empàtiques no són gaire comunes i la identificació amb els que pateixen no és un costum gaire arrelat, pel que es veu.”
Afegiré una anècdota per il·lustrar fins a quins extrems arribava l'obsessió succesòria. És el cas de Martí l'Humà (1356-1410), anomenat l'Humà per la seva obesitat:

“Però aviat el rei i la reina van alertar del problema: la panxa del rei era tan grossa que impedia que el seu penis s’introduís en la seva dona. La immisio penis va convertir-se en un problema d’Estat. Els consellers del rei no hi van renunciar i van fer construir una andròmina molt enginyosa composta per un arnès amb unes corretges que servien per penjar en l’aire el cos del rei i, amb l’ajut d’unes politges, fer-lo descendir, se suposa que amb el penis erecte, fins que es pogués introduir en el cos de la seva dona. Només pensar en la gent que havia d’ajudar el rei a posar-se l’arnès, en els servidors de les politges i els consellers —un papa i un futur sant, ni més ni menys—, podem deduir que un munt de persones havia d’estar present a l’habitació reial; per tant, és lògic que l’invent no funcionés, no se sap si per qüestions purament mecàniques o, més aviat, com qualsevol home poc sa de més de cinquanta anys sap sense que l’hi expliquin, per la impossibilitat que el rei mantingués una mínima erecció.”
No és una història neutral - n'hi ha alguna que ho sigui? -, és valorativa i el balanç global és que l'actitud castellana cap a Catalunya ha estat sempre recaptatòria i repressiva. Amb el pas de la Monarquia Hispànica dels Àustries, una monarquia composta que negociava (sobretot els impostos) amb altres regnes que tenien els seus propis furs i constitucions, a la monarquia absolutista dels Borbons, Catalunya va ser reprimida, amb més o menys violència, durant més de tres segles.

Divagacions històriques: Els Austries i la Guerra del Segadors.

No sóc un especialista, només sóc un lector inconstant i, quan puc, atent, de llibres d'història. No és que cregui que saber qui som i d'on venim ens lliurarà de seguir cometent els mateixos errors; res d'això. No serà així mentre la memòria col·lectiva sigui tan fràgil. És, simplement, que a mi m'interessa saber-ho I, d'altra banda, m'intriga veure com es construeixen els relats. Escriure història és triar els fets (entre els coneguts) i interpretar-los, assumptes, tots dos, de gran elasticitat. M'he fixat, a títol d'exemple, en el conflicte de l'allotjament de l'exèrcit espanyol a Catalunya previ a la Guerra dels Segadors de 1640. La millor conseqüència de llegir un bon llibre d'història és que estimuli a llegir-ne més.
Un historiador tan conspicu i equilibrat com John Lynch, quan parla del conflicte per els allotjaments de l'exèrcit espanyol a Catalunya ho diu així:

Inevitablemente, el ejército infringió las constituciones, que definían las obligaciones de los catalanes de otorgar alojamiento de tal forma que resultaban insuficientes para el mantenimiento mínimo de las tropas. A su vez, esto afectaba al comportamiento de la soldadesca, cuyos excesos no podía impedir el débil virrey Santa Coloma ni podían ser tolerados por los exasperados catalanes.” L'exèrcit espanyol -inevitablement- va infringir les constitucions, va cometre excessos i els catalans es van exasperar. Molt bé. Semblen gent molt susceptible aquests catalans. Ara vegem com Calpena entra en detalls:

“Des del 1626, s’havia incrementat la presència de tropes castellanes al Principat. En aquella època no hi havia casernes i els soldats en trànsit s’allotjaven obligatòriament a les cases de la gent, que a més els havia de mantenir. Però les lleis i els hàbits castellans diferien força dels catalans. El comportament de les tropes a Catalunya era el mateix que si estiguessin en un territori ocupat i no pas aliat. Els incidents es van multiplicar, cada cop eren més greus. Els pagesos tenien poc menjar, i tot els era robat; les cases, espoliades; es maltractaven els nens i els vells, es violaven les dones. Fins i tot les esglésies d’algunes poblacions van ser saquejades. Els soldats castellans i napolitans talaven les oliveres i els arbres fruiters per fer llenya i utilitzaven els pagesos com a esclaus. A principis de maig del 1640, les tropes napolitanes van destruir Riudarenes, a la Selva, van matar molts habitants i van cremar l’església. Els oficials espanyols, en lloc de castigar els culpables, van dir que tot era una invenció i que havien estat els mateixos veïns que havien fet totes aquelles maleses. Aquesta mena d’episodis van encendre els ànims.”
La versió de Ferran Soldevila ho corrobora:

“La documentació de l’època ens ha conservat el testimoni del suplici al qual fou sotmesa Catalunya, durant aquella dolorosa anyada de 1640. Vilamajor, Cardedeu, Palautordera, la Roca, La Garriga, Mollet. Sant Pere de Gava, Rubf, Castellbisbal, Granollers, Llagostera,Sant Feliu, Sitges, Vilanova, Montnegre, Polinya, Badalona, Roses, Palafrugell, Calonge, Castelló d’Empúries, Ceret, Arles i tantes altres poblacions, foren teatre dels contrafurs i les violéncies dels soldats. Incendis, sacrilegis, robatoris, assassinats, violacions, maltractaments constants de paraula i obra. talles exorbitants i arbitraries, malmetement dels productes de la terra eren l’acompanyament obligat i sinistre del pas de les tropes reials pels camps de Catalunya,
per viles i vilatges °° —aquella Catalunya que els soldats, en llurs bravates i insults, ja anomenaven «Castella la Nova».

Suggeriments bibliogràfics.

Cada moment històric obre i tanca camins, i es donen per bons els que ens porten a el moment actual si aquest es considera bo per una majoria. Però la història no treballa per cap fi fora de les ambicions immediates de les forces en joc en cada moment. El resultat, sovint, és fruit de la casualitat, la insensatesa o l'habilitat d'uns pocs amb poder i influència.

A l'Espanya de la monarquia catòlica dels Àustries, l'Església cobrava tant en delmes com el regne en impostos i tant els eclesiàstics com la noblesa estaven exempts de pagar-los. Les penúries econòmiques de l'Espanya Imperial dels Àustries i com això va empènyer a Lerma i Olivares a soscavar la independència constitucional d'Aragon, València i Catalunya, les explica molt bé John Lynch en la seva magnífica L'Edat Moderna (1). Un altre bon llibre per introduir-nos al problema català és La rebel·lió dels catalans de John H. Elliott (2) que arriba fins a la Guerra dels Segadors de 1640. La Guerra de Successió de Joaquim Albareda (3) arriba fins a 1714 i defensa la línia austriacista contra la borbònica:

En España, casi doctrinariamente, ha predominado el modelo interpretativo que presupone que la vía del absolutismo emprendida mayoritariamente en el continente europeo fue la que podríamos asociar más directamente con la modernidad política y económica. (…) Otros historiadores han abordado la cuestión desde miradas más contemporaneístas, como Josep Fontana, quien incide en el mayor grado de modernidad política del parlamentarismo frente al absolutismo, tanto desde la base del sistema de representación y de los contratos políticos como desde el punto de vista del impulso económico.”

Els tres anteriors no deixen de lloar la Història de Catalunya de Ferran Soldevila (4), el gran clàssic no reeditat des de 1962.
“la mejor historia, sin comparación, de Cataluña: Ferran Soldevila, Història de Catalunya, 3 vols., Barcelona, 1935; 2.ª ed. revisada, 1962.” (John H. Elliott – La rebelión de los catalanes)
“La obra de Ferran Soldevila, Historia de Catalunya, Barcelona, 1934-1935,2 vols., vol. II, es una fructífera fuente de datos y de valoraciones sobre los acontecimientos de este período.” John Lynch.
Albareda cita Soldevila en diferents moments per aclarir situacions dubtoses.

El clàssic de Perry Anderson "El Estado Absolutista" (4) encara és una lectura il·luminadora per entendre l'absolutisme europeu i la seva relació amb el feudalisme.
“El absolutismo español derivó su fuerza, pues, tanto de la herencia del engrandecimiento feudal en el interior como del botín de la extracción de capital en el exterior. Naturalmente, nunca se planteó ningún problema acerca de los intereses económicos y sociales a los que respondía principal y permanentemente el aparato político de la monarquía española. Ningún otro de los grandes estados absolutistas de Europa occidental habría de tener un carácter tan nobiliario o tan enemigo del desarrollo burgués. La misma fortuna de su temprano control de las minas de América, con su primitiva pero lucrativa economía de extracción, le empujó a no promover el desarrollo de manufacturas ni fomentar la expansión de empresas mercantiles dentro de su imperio europeo. En lugar de eso, dejó caer su enorme peso sobre las comunidades comerciales más activas del continente, al mismo tiempo que amenazaba a las otras aristocracias terratenientes en un ciclo de guerras interaristocráticas que duraría ciento cincuenta años. El poderío español ahogó la vitalidad urbana de la Italia del norte y aplastó las florecientes ciudades de la mitad de los Países Bajos, las dos zonas más avanzadas de la economía europea a comienzos del siglo XVI. (…) En Aragón podía encontrarse, quizá, la estructura de Estados más compleja y defensiva que existía en Europa. Las tres provincias de Cataluña, Valencia y Aragón tenían sus propias Cortes independientes. Cada una de ellas disponía, además, de instituciones especiales de control jurídico permanente y de administración económica derivadas de las Cortes. La Diputació catalana —un comité permanente de las Cortes— era su ejemplo más eficaz.”

1.       John Lynch, Edad Moderna. Crisis y recuperación, 1598-1808, Crítica 2005.
2.       John H. Elliott, La rebelión de los catalanes. Un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640). Siglo XXI 1977.
3.       Joaquim Albareda, La guerra de Sucesión de España (1700-1714). Crítica 2010.
4.       Perry Anderson, El Estado Absolutista. Siglo XXI 1979.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

MEMÒRIA DE SANG d'Enric Calpena - Els obscurs precedents de la policia municipal de Barcelona.- Valoració 8/10

MEMÒRIA DE SANG
Enric Calpena
Pàgines: 400
Ediciones B (2014)

Si a El dia que Barcelona va morir la trama dramàtica era una història de traïció, aquí ho és de venjança. La part fictícia té la funció de lligar i donar coherència a la part històrica i, alhora, fer-la més atractiva a l'lector; però, és inevitable, li dóna el to de l'autor que impregna la totalitat de la novel·la. En el cas d'en Calpena aquest to és aventurer, si es vol, una mica ingenu; en el de Theros és de fantasia gòtica; en Villaró de naturalisme èpic; però l'important, en els tres, és la seva capacitat per recrear de forma vívida èpoques i personatges històrics.

La Ronda de Vigilància de Barcelona o Ronda d'en Tarrés, va ser un cos parapolicial de paisà creat el 1848 per Manel Gibert i dirigida pel comissari Ramon Serra i Monclús. El seu cap era Jeroni Tarrés, un assassí, confident, lladre i proxeneta que va reclutar a una banda de delinqüents per reprimir polítics progressistes als quals apallissaven, torturaven i assassinaven impunement. En 1851, Tarrés i tres dels seus sequaços assassinen el periodista i líder progressista Francesc de Paula Cuello, succés en el qual Calpena insereix al protagonista Joan Gort i al seu pare Ramon que mor en el xoc. En Joan, vuit anys més tard, el 1859, es allistara en el batalló de Voluntaris de Catalunya sota el comandament del comandant Sugranyes, el seu padrí, i convocats per Prim per donar suport a l'exèrcit espanyol en la Guerra d'Àfrica.

La novel·la s'organitza en tres parts:
-1851: Ramon i Joan Gort viatgen de Reus a Barcelona per fer un encàrrec comercial del seu cap Sugranyes. Calpena descriu la Barcelona emmurallada, saturada d'humanitat, corrupta i pestilent; la trama mafiosa de la Ronda d'en Tarrés on destaca la xarxa de "xocolateries" on s'exerceix la prostitució.
-1859: Tarrés i tres dels seus companys compleixen condemna a Ceuta després d'un judici manipulat per Serra i Monclús. Formaran part d'un batalló de reclusos per participar a la guerra contra el Marroc. Joan Gort, que s'havia jurat venjar-se de Tarrés, arriba a l'Àfrica amb el batalló de Voluntaris de Catalunya format per Sugranyes a les ordres del general Prim.
-1860: Narra les batalles del Marroc inclosa la de Wad-Ras on mor Tarrés. Cal destacar el detall dels moviments tàctics dels exèrcits que, a causa de la inoperància de les armes de foc (calia recarregar després de cada tret, sovint amb pedretes i cargols), acabaven en el cos a cos amb baionetes i ganivets. Estan, també, molt ben descrites les condicions de vida dels campaments militars que nedaven en el fang i la merda de les epidèmies de còlera que assolaven a les tropes.

El mateix Calpena, en una nota final, ens explica el que és històric, les fonts que ha utilitzat i el que és ficció: "en general, les incidències bèl·liques que es relaten, estan fonamentades en la documentació de l'època. I episodis tan increïbles com l'assalt de les muralles de l'alcassaba per part dels voluntaris de Valls i Vilafranca fent un castell humà, també."
La Barcelona de 1851 que descriu en Calpena és la que s'està recuperant del bombardeig de 1843 en resposta a la revolta de la Jamància tan ben explicada a La fada negra d'en Xavier Theros. Les dues novel·les poden llegir-se seguides i s'apreciarà la total coherència dels ambients descrits.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

Els tres diaris de Manuel de Pedrolo: DIARI 1986 – DIARI 1987 – DARRERS DIARIS INÉDITS Blocs 1988-1990 - Un cupaire d’ahir: anticapitalista, independentista i feminista.- Valoració 8,5/10



- Diari 1986, Edicions 62 (El Balancí) 1998, 392 pàgines
- Diari 1987, Edicions 62 (El Balancí) 1999, 392 pàgines.
- Darrers diaris inèdits.: Blocs 1988-1990, Edicions 62 (Biografies i memóries) 1991. 352 pàgines.

No faré distintinciones entre un o altre diari ja que presenten una continuïtat perfecta i es podrien haver editat en un sol volum. Els "Darrers diaris inèdits - 1988-1990" inclouen l'any 1988 complet, desembre de 1989 i gener de 1990. Mor el juny de 1990 a causa d'un càncer.

Manuel de Pedrolo (1918-1990), escriu uns diaris militants en defensa de les seves idees i combatent les contràries, entre les quals inclou totes les varietats de mitges tintes. Milita com ateu, antifranquista, independentista, marxista heterodox i erotòman feminista. Com antifranquista, adverteix la pervivència del franquisme en els poders de l'Estat dels anys 80; el seu marxisme heterodox és el que avui en diríem anticapitalisme; com a independentista avisa que la democràcia formal espanyola limita amb l'independentisme al qual, davant el menor indici, persegueix sense contemplacions i el tracta com a terrorisme violent.

Una de les seves primeres feines a la Barcelona de la postguerra va ser la de detectiu privat, més tard seria un dels precursors de la novel·la negra a Catalunya i el primer director de la col·lecció "Cua de palla". Amb una obra de més de 100 títols, és l'autor més prolífic de la literatura catalana. A més va traduir a Faulkner, Mailer, Miller, Sartre i d’altres, la influència dels quals pot rastrejar-se en la seva obra.
Als anys 80, durant el govern possibilista de Pujol, Pedrolo deia que ell era una de les poques veus independentistes que quedaven a l'Avui. Molts el titllaven de recalcitrant, un intransigent atrinxerat darrere de les seves conviccions radicals en defensa de la llengua i la cultura catalanes que només sobreviurien en una Catalunya independent. Res de federalisme, bilingüisme, ni mandangues de coexistència, tot el que no fos independència seria una forma d'ocupació. Pedrolo era un cupaire avançat al seu temps; de fet, avui, són les CUP els únics que el reivindiquen.

Als diaris ens parla de les seves passejades pels carrers de Barcelona amb parada obligada al mercat de llibres de Sant Antoni, visites a cal metge, vacances a Tàrrega on passa un mes ordenant els 4.000 llibres del seu pare… Un tipus solitari poc interessat en tertúlies i reunions amb amics, no eludeix breus converses amb desconeguts que es creua pel carrer, alguna puta, estranys que el truquen per telèfon ... Als seus 70 anys, molt pendent de l'erotisme de carrer (una dona que ensenya l'entrecuix baixant del taxi); feminista irreverent i defensor de la sexualitat femenina amb abundància de monges implicades. La dona, per Pedrolo, és una bomba de rellotgeria sexual refrenada per segles de repressió religiosa. Alguna cosa d'això hi haurà, però em sembla una imatge una mica fantasiosa de la dona, massa a la mida del voyeur, és a dir, com li agradaria a al voyeur que la dona es comportés: una astuta i desinhibida provocadora que domina les estratègies per arrossegar-lo al llit: entre les dames de Bocaccio, els llibertins del XVIII i les protagonistes de les pel·lícules de Tinto Bras (a qui, per cert, Pedrolo esmenta). Els diaris estan sembrats de contes eròtics, sovint esbossats, sempre transgressors dels costums o la religió.

-          Ataca als escriptors catalans que escriuen en castellà i als que escriuen en català però prosperen alineats al poder:
Es repeteix un cop i un altre cop que el «millor» sigui aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític…) o que més ben disposat es mostra a deixar-se «incorporar».
Foix és un conservador benpensant, a Pla li interessen les influiencias i la pesseta, Espriu defensa el espanyol i elogia l'infant i les infantes, Porcel és un arribista que confon la maduresa amb el servilisme, a Gimferrer només li preocupa la seva reputació ... Marcé, Mendoza, Vazquez Montalban, són espanyols que viuen a Catalunya. Que escriguin bé o no, és una qüestió menor que liquida amb un "mèrits a part. Segons sembla, Juan Marsé, no evoluciona gaire. Pedrolo esmenta una entrevista a l'Avui, el 1987: “Diu que no escriu en català perquè no li dóna la gana, i afegeix que va estudiar en castellà, que llegia còmics castellans, que veia pel·lícules castellanes… si fa no fa com tants d’altres que després bé han escrit en català. Sembla que no s’adoni que, si tothom hagués fet com ell, a hores d’ara el català ja no existiria; que s’hauria consumat, doncs, el genocidi cultural que Franco es proposava i del qual ens hauríem fet objectivament còmplices.” A La finestra de Vermeer, Rovira comenta una altra entrevista al diari Ara, el 2013 al mateix Marsé:«Escric en castellà perquè em dóna la gana», i el comentari de Rovira és ben bé el que fa Pedrolo. Curiosa coincidència en un espai de 23 anys.

Els poders de l'Estat i l'Església són colonialistes. No cedeix un pam; un pas enrere és una derrota. Sempre contesta en català: el truquen de l'ABC per demanar-li un article i es nega dient (en català) que només escriu en català. Es nega a concedir entrevistes als mitjans, a donar conferències i a participar en actes públics, mentre, per contra, rep nombroses visites d'estudiants a casa i atén les trucades telefòniques dels seus lectors. En el You Tube, només he trobat una entrevista que li fa en Puyal al programa "Vostè pregunta" el 1983. Molt interessant, certament. La trobareu aquí: https://www.youtube.com/watch?v=7tjT5yTL00M

-          Denúncia "L'Estat profund" que no està a l'servei de la societat:
“Uns homes van avenir-se a perseguir uns altres homes per tal de protegir un tipus d’Estat, i ara, quan l’Estat és un altre, també hi volen ser. Ells són i foren sempre, diuen, només servidors de l’Estat. Poc els importa que sigui dictatorial o que sigui democràtic; per a ells la societat no compta, o només compta en la mesura que en la societat nova hi ha prou gent que enyoren la vella. Volen ser admesos perquè tenen partidaris, quan no admetien els altres, llavors perseguits, que també en tenien. És una actitud que només s’explica si tens mentalitat de persecutor i, per tant, una tara que et fa inapte a governar, o sigui a servir no pas l’Estat sinó, a través de l’Estat, la societat. Dir-se servidor de l’Estat, com si únicament per a ell existíssim, em sembla monstruós. Si és normal organitzar-se per a poder viure, és ben patològic viure per a l’organització. Són molts els polítics que actuen com si pensessin el contrari, i això sol hauria de fer que els apartéssim de la vida pública.”

El lowfare i la policia patriòtica no s'acaben d'inventar. Arran de la seva amistat amb el llibreter Millà, segueix de prop la detenció del seu fill Lluís i de Salvador Domènech, acusats de terrorisme, tinença d'explosius, etc. Esmenta la publicació a La Vanguardia d'un informe policial i la trucada posterior d'un dels periodistes a la família Millà demanant disculpes i assegurant que es "van veure obligats". La diferència és que si abans "es veien obligats", avui, la premsa patriòtica publica aquests informes de molt bona gana. Gràcies a Internet, podem veure aquí l'informe: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1986/12/27/pagina-17/32896557/pdf.html
Podria continuar, però millor si llegiu les gairebé 1200 pàgines on seguir ben bé el quefer diari i les reflexions, moltes premonitòries, d'un "intransigent" de la llengua i la independència de Catalunya. Si en els feliços 80 no li agradava com anaven les coses, que diria avui? S’arrencaria el bigoti, s'exiliaria, o faria les dues coses?

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

martes, 9 de junio de 2020

Tres novelas de RICHARD NORTH PATTERSON: Sesión continua por si vuelve el confinamiento.



Después de cuatro décadas escribiendo thrillers políticos y judiciales sobre temas moralmente difíciles y políticamente complicados, Patterson ha decidido dejar la novela y pasarse al análisis político. Motivo: en la era Trump la realidad es más estridente que la ficción. Y se pregunta: ¿cómo podría escribir una novela verosímil con un personaje tan inverosímil como Trump? Se niega a crear un personaje “Trumpificado” porque no puede ni quiere ocupar la mente de un tipo semejante:
“People suggested that I might want to write fiction with a Trumpified main character, but I couldn’t imagine living inside him, and I wouldn’t want to,” Mr. Patterson said in the airy living room of his house here. “I don’t want to occupy the guy’s psyche.” (1)
Añade que la incapacidad de Trump para percibir la realidad externa es profunda, que su visión del mundo empieza y termina en Trump. Creo que da de lleno en la diana: puro egocentrismo encumbrado al poder.
Algún día, quizá, se escribirá una novela inspirada en Trump, pero no será fácil. Un Gore Vidal o un E. L. Doctorow podrían hacerlo si estuvieran entre nosotros. Mientras tanto, disfrutemos de las seis o siete novelas traducidas de Richard North Patterson que aún se pueden encontrar. Su tratamiento exhaustivo y documentado de dilemas morales de alcance sociopolítico, sofisticación en los procesos judiciales y, en algunas novelas, buen nivel dramático, hacen de Patterson, sino un gran escritor, un autor competente, entretenido y muy pedagógico. De los pocos que pueden enganchar a lo largo de casi mil páginas a un lector exigente. Se le acusa, con razón, de que sus personajes son lineales, planos, poco matizados; pero se echa en falta por contraste con el alto nivel expositivo de sus novelas. Por otro lado, ¿no es un defecto común en la mayoría de los escritores de género?
Cuando no sé qué leer, me gustaría tener un libro pendiente de Patterson.
Ya he hablado de El dilema, ahora comentaré otras tres novelas.

Grado de culpabilidad. 2001. 928 páginas.
Título original: Degree of Guilt 1993
Grand prix de littérature policière 1995
Novela con el abuso y el chantaje sexual como tema central que gravita sobre el juicio preliminar, magistralmente desarrollado, para decidir si hay o no acusación a Mary Carelli.
Valoración: 8,5/10
Mary Carelli, famosa periodista televisiva, mata a Mark Ransom de un disparo en la habitación del hotel donde éste la había citado, alegando defensa propia ante un intento de violación. Ransom tiene un premio Pulitzer y es el escritor más admirado del país. Las pruebas forenses contradicen la versión de Mary y el fiscal decide acusarla de asesinato. Se celebra un juicio preliminar sin jurado para dilucidar si es un caso de asesinato o de defensa propia. Durante la investigación previa y el juicio, surgen pruebas y testigos que ponen al descubierto las perversiones sexuales de Ransom sin confirmar el supuesto intento de violación.
Mary Carelli ha insistido en que la defienda Christopher Paget con quien, en una breve relación quince años atrás, tuvo un hijo, Carlo Carelli, de 14 años, que vive con él sin ver a su madre desde los siete años. Los breves encuentros de Carlo con su madre y su asistencia al juicio son uno de los focos emocionales de la novela.

Exilio, 2014, 672 páginas. Roca Editorial.
Título original: Exile 2007
Pericia legal, fuerza dramática e instinto pedagógico en perfecto equilibrio.
Valoración: 9/10

Sinopsis.
David Wolfe se encuentra en el mejor momento de su vida: es un exitoso abogado de San Francisco, está a punto de casarse y se prepara para presentarse al Congreso. Sin embargo, cuando suena el teléfono y escucha la voz de Hana Arif (la mujer palestina con la que tuvo una aventura secreta en su época de estudiante universitario) pidiéndole ayuda, toda su situación da un giro de ciento ochenta grados. Al día siguiente, dos terroristas suicidas asesinan al primer ministro de Israel mientras éste visitaba San Francisco; poco después, acusan a la propia Hana de ser el cerebro del atentado. Para resolver el caso más complicado y polémico de su carrera, David se verá obligado a sumergirse en las vidas de Hana Arif y su marido, un militante de la causa palestina, y a cuestionarse todo aquello en lo que siempre ha creído.

Comentario.
Magnífico thriller político-judicial en torno al conflicto israelí-palestino. Como en El dilema, Patterson arma su historia sobre tres ejes: 1. El juicio a Hana Arif, acusada de ser el contacto de los terroristas en San Francisco, con la que David había tenido una relación trece años antes cundo eran estudiantes en Harvard. 2. David viaja al Oriente Próximo en busca de pruebas que demuestren la inocencia de Hana (sobre la que el mismo David tiene dudas) y se entrevista con todas las facciones judías y palestinas implicadas en el conflicto. Habla, también, con los padres y una amiga de Hana para averiguar su situación personal y su grado de implicación con los grupos terroristas.
Patterson demuestra su gran instinto pedagógico exponiendo, mediante entrevistas con distintos representantes, los puntos de vista de todas las partes, desde las más radicales a las moderadas, a la vez que consigue pulsar el clima opresivo en que viven los palestinos debido a la obsesión israelí por la seguridad. La cantidad y calidad de información que Patterson ofrece sobre el tema central (el conflicto israelí-palestino), da a la novela un carácter casi enciclopédico sin menoscabo, en este caso, de la intensidad dramática necesaria para hacer que su lectura sea adictiva.
En la nota final de la novela, el autor confiesa que ha querido ser exhaustivo y lo demuestran la cantidad de viajes y entrevistas que ha realizado dentro y fuera de la zona de conflicto en “el tema más complejo y polémico que me he encontrado”.

La dama de negro. 2002. 610 Páginas. Edit. Diagonal.
Título original: Dark Lady. 1999.
Valoración: 7/10

De las tres novelas, ésta es la única en que no hay juicio y, seguramente, la menos lograda. En torno a la construcción de un gran estadio de beisbol en Steelton, ciudad imaginaria inspirada en Cleveland, se despliega una gran trama de corrupción inmobiliaria con implicación de políticos, abogados, fiscales, empresarios, policías y mafiosos. Stella Marz, la fiscal adjunta, investiga varios asesinatos incluido el de su antiguo amante, el abogado Jack Novak al que encuentran muerto en una escenificación de asfixia sexual. La novela constituye todo un manual sobre cómo se articula la trama de corrupción empresarial e institucional con motivo de la construcción de un edificio público de gran presupuesto y el entramado de intereses políticos y económicos que la envuelven. Falla en el ritmo narrativo, la caracterización difusa de los personajes y el encaje de sus demonios personales en la endeble cadena de suspense. El desarrollo de la novela resulta largo y caótico y el final precipitado.


¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

miércoles, 20 de mayo de 2020

EL DIA QUE BARCELONA VA MORIR d'Enric Calpena - Versemblant i molt entretinguda - Valoració 8/10

Enric Calpena
416 pàgines
Rosa dels vents, 2018

«Les proporcions del desastre van ésser verament enormes. Amb raó pot dir-se que l’entrada de l’exèrcit d’Almançor és el fet més calamitós que registra la història de Barcelona, almenys de mil anys ençà» (Rovira i Virgili: Història de Catalunya).

Explica els intents inútils del comte Borrell II de frenar les ràtzies d'Almansor que acaben amb la caiguda de Barcelona l'any 985. Borrell, més aviat polític que militar, no ho aconsegueix i perd Olèrdola, el monestir de Sant Cugat i l'exèrcit d'Almansor assetja i pren Barcelona.

La novel·la d’en Calpena, escrita en un estil clar i temperat, registra fidelment els successos històrics, fa un dibuix consistent dels personatges clau i escenifica amb notable vigor els moments decisius. Cal destacar la batalla de Rovirans i els moviments de les tropes d'Almansor amb les torres d'assalt a les muralles de Barcelona. Per contra, la trama novel·lesca centrada en la traïció del monjo Marcus i la poca traça de Gondemarus, el seu càndid i babau criat, resulta una mica naïf. En resum, una novel·la molt digna i entretinguda que dóna vida versemblant a un succés històric poc documentat i aconsegueix atrapar l'atenció de l'lector.


Seguint el fil de la història, després d'aquesta novel·la podem llegir l'estupenda L'any dels francs d'Albert Villaró on els fills de Borrell II, Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell, passant a l'ofensiva, al servei de Muhàmmad al-Mahdí, emprenen una campanya en el 1010 que acaba amb el saqueig de Còrdova. Les dues novel·les, que descriuen episodis gairebé successius, es poden llegir seguides, com si fossin la cara i la creu, l'ofensa i la revenja.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.