jueves, 7 de marzo de 2019

LABERINTO GRIEGO (Bernie Gunther 13) de Philip Kerr - Más ironía y sarcasmo que nunca. - Valoración 8,5/10

© de la traducción: Eduardo Iriarte Goñi, 2019.
Páginas: 416
© de esta edición: RBA Libros, S.A., 2019.

Si hubiera un índice estadístico de densidad irónica por página Philip Kerr estaría en el primer puesto de la mano de Bernie Gunther, su personaje estelar. “Laberinto griego” es la treceava y penúltima de la serie, y nos queda “Metrópolis” cuya publicación en castellano está anunciada para el otoño de 2019.
Múnich 1957. Bernie Gunther trabaja como perito de reclamaciones en una aseguradora y lo envían a Atenas a investigar el hundimiento del Doris en la costa del Peloponeso. Acompañado por Aquiles Garlopis, el delegado en Atenas de la compañía de seguros con una red de “primos” facilitadores distribuidos por el entramado de corrupción griego, va desentrañando un complot para enmascarar el expolio a los judíos de Salónica exterminados durante la ocupación que involucra a nazis y al gobierno de Konrad Adenauer.
Como en todas las novelas de la serie, Kerr inserta la aventura de Gunther en hechos históricos y lo hace actuar entre personajes reales. En este caso intervienen, entre otros, Max Merten, Alois Brunner y Hans Globke. El ejercicio de rastrear sus biografías en internet, casi obligatorio al finalizar la lectura, es muy instructivo y ayuda a componer el cuadro histórico de la postguerra.
Al final de la novela Gunther se plantea trabajar para el Mosad como caza nazis, nuevo enfoque que habría las posibilidades de la saga para tres o cuatro novelas más; pero, al parecer, Kerr cambiaría de opinión ante el avance de su enfermedad y situó la acción de “Metrópolis” en la República de Weimar 1928.

Si no me falla la memoria, he leído todas las novelas de la serie Bernie Gunther, verdadero monumento a la indagación de las lacras sociales y personales del nazismo, hecho con amenidad, inteligencia y conocimiento profundo de la historia. Una obra que ya es un clásico. 
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

SESIÓN NOCTURNA (Renée Ballard 01) de Michael Connelly - Protagonista potente y ritmo frenético. - Valoración 9/10

Título original: The Late Show (2017)
376 páginas
Traductor: Javier Guerrero Gimeno
© AdN Alianza de Novelas (2018)

Harry Bosch ya andará por los 70 años con 25 novelas a sus espaldas y diversas apariciones en la serie de Mickey Haley, abogado defensor y hermanastro de Harry. Michael Connelly ha decido jubilarlo definitivamente y buscarle un recambio en la figura de Renée Ballard, joven inspectora de la policía de Los Ángeles, audaz, testaruda, inteligente, implacable, con una mente penetrante y muy al día con las tecnologías, preparada para moverse con soltura en el nuevo entorno de la novela procedimental. Parece que la intención de Connelly es enterrar a Harry y presentar a Renée Ballard como un personaje de largo alcance; de hecho, Bosch ya aparece en esta novela como un héroe algo remoto y postergado:
“…una serie de televisión llamada Bosch, que Ballard sabía que se basaba en las hazañas de un detective ya retirado del Departamento de Policía de Los Ángeles que había trabajado en Robos y Homicidios y en la brigada de detectives de Hollywood. La serie había filmado alguna que otra vez en la comisaría y había costeado la última fiesta navideña de la División en el W Hotel.
No hay tiempo para nostalgias. Ballard entra en escena sin lazos que la liguen a Bosch, aunque conociendo a Connelly, no me extrañaría que en una futura novela de Ballard asomara Maddie Bosch, la hija de Harry que, si no recuerdo mal, la dejamos como estudiante de criminología en la uni. Ya veremos. De cualquier modo, Ballard entra con tanta fuerza en “Sesión nocturna” que los fans del viejo detective no lo echaremos en falta.
Relegada al turno de noche después de haber denunciado por acoso a su anterior jefe de equipo el teniente Robert Olivas, Ballard está harta de abrir los casos con que se encuentra y tener que pasarlos al departamento correspondiente sin poder seguirlos hasta su resolución. Una noche de servicio decide seguir por su cuenta los tres casos que abre: el robo de una tarjeta de crédito a una anciana, una transgénero en coma tras sufrir un ataque salvaje y una camarera muerta en el tiroteo en un club nocturno. En contra de los consejos de su compañero y las órdenes de sus superiores sigue con sus pesquisas y descubre que los casos están relacionados.

La novela avanza a ritmo frenético, con un cuidado impecable en el engarce de las subtramas, el desarrollo meticuloso de los procedimientos forenses y la potente caracterización de personajes principales y secundarios. Michael Connelly estrena nueva serie a lo grande.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

lunes, 25 de febrero de 2019

CRIMS DUPLICATS (Sebastian Bergman 2) de Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt - El misteri és com un thriller tan imperfecte pot resultar tan entretingut. - Valoració 7/10

Títol original: Lärjungen
Serie: Sebastian Bergman - 2
Autor: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Any de 1a. publicació en idioma original: 2011
Traducció: Jordi Boixadós
Pàgines: 656
Editorial Columna Edicions (2016)

Sinopsi de l'editorial.
Estocolm està patint una onada de calor terrible quan es destapa la presència d’un assassí en sèrie. Les seves víctimes són sempre dones que viuen soles i els seus mètodes són horribles. Tots els assassinats tenen la fi rma d’un assassí que quinze anys enrere va provocar el pànic i va desconcertar la policia. Però aquell monstre no pot ser el responsable dels assassinats actuals perquè està tancat en una presó de màxima seguretat, on va anar a parar gràcies al perfi l psicològic que en va fer Sebastian Bergman per a la policia, que no aconseguia atrapar-lo. Qui està repetint la seva tàctica macabra?

Comenteri:
Sebastian Bergman és un Evert Bäckström a l'inrevés, que va de debò. Un personatge murri, repel·lent i ridícul, en una obra humorística com la sèrie de Leif GW Persson, pot caure simpàtic, és normal. Molt diferent és si el presentes com un geni de la psicologia criminal, el insereixes en una història seriosa, esgarrifosa, i resulta que no encerta ni una, ni ell ni cap dels que l'acompanyen en el Riksmord, la unitat d'elit de la investigació criminal a Suècia. I el més paradoxal és que la novel·la de Hjorth i Rosenfeldt, fins a cert punt, funciona. El veritable misteri és com un thriller tan imperfecte pot resultar tan entretingut. Pot ser que un esperi que els errors es reparin, que els estúpids s'espavilin, que els fils es connectin, mentre un es deixa portar per la massiva acumulació d'històries personals l'únic fi de les quals sembla que sigui justificar les malapteses dels personatges.
El que segueix és una petita llista de defectes i inconsistències de la novel·la que qualsevol lector despert fàcilment ampliarà:
- L'assassí en sèrie que controla als seus imitadors des de la presó (Déjà vu).
- La sensació que les desgràcies passen perquè massa personatges estúpids es guarden informació rellevant.
- L'escàs potencial que s'intueix en pocs personatges (Billy, Torkel, Ursula) no es desenvolupa. Domina la sensació que tot passa a causa dels errors d'una cola d'incapaços amb els quals el lector no pot empatitzar.
- Sebastian Bergman és un antiheroi antipàtic, desagradable, que no dóna peu amb bola ni demostra la seva suposada competència en cap moment. A mesura que avança la novel·la, penses que si al final es redimeix serà massa tard i per casualitat.
- Fils de trama truncats sense explicació: Stefan, l'amic psicoleg de Bergman, desapareix de manera abrupta. No es segueix la pista de Roland Johansson, un dels socis de Hinde. Què passa amb els papers que Trolle Hermansson lliura a Bergman i que aquest mai mira, tot i que semblen contenir alguna clau? Ellinor, l'extravagant parella actual de Sebastian, llegeix l'informe, veu que compromet Valdemar, el padrastre de Vanja, i es disposa a actua per protegir Bergman. El que sigui ho farà en el tercer lliurament. I més: Per què triguen tant a interrogar Ralph Svensson un cop l'han detingut? Hi ha més, però ja en tenim prou.
- Final absurd: Bergman acudeix en ajuda de Vanja sense avisar a ningú i desarmat.
Al contrari de "El caso Hartung", l'excel·lent novel·la de Soren Sveistrup, en aquesta no hi ha ritme, ni equilibri de recursos, ni trama consistent i, tot i així, segueixo amb el dubte de llegir o no una altra novel·la de les cinc publicades fins ara. Ja veurem. Si busques un llibre de lectura fàcil i molt entretingut "Crims duplicats" et servirà, i fins i tot és possible que en vulguis més.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

domingo, 24 de febrero de 2019

EL CASO HARTUNG de Soren Sveistrup - Uno de los mejores "Nordic noir" recientes. - Valoración 8,5/10

Título original: Kastanjemanden
© de la traducción: 2019, Lisa Pram
2019, Roca Editorial de Libros, S. L.
Páginas: 528

Sinopsis de la editorial.
Una ventosa mañana de octubre en un tranquilo suburbio de Copenhague, la policía realiza un terrible descubrimiento. Una joven ha sido asesinada y abandonada en un parque infantil. Le han amputado una mano y sobre el cadáver cuelga una pequeña figura hecha con castañas.
La joven inspectora Naia Thulin es la encargada del caso. Su compañero, Mark Hess, es un inspector descontento que recientemente ha sido expulsado de la sede central de Europol, en la Haya. En la figura de castañas descubren una misteriosa huella que les llevará a una niña, la hija de la ministra de Asuntos Sociales Rosa Hartung, desaparecida un año antes y que presuntamente está muerta. Un hombre confesó el crimen en su momento y el caso consta como resuelto y cerrado desde hace varios meses.
Al cabo de poco aparece otra mujer asesinada y de nuevo encuentran una figura de castañas con la huella que les lleva a la niña. Thulin y Hess presienten que los casos de la hija de la ministra y de las dos mujeres asesinadas, que tienen en vilo a todo el país, están relacionados entre sí, pero ¿cuál es la conexión?
Thulin y Hess trabajan contra reloj porque temen que el asesino siga matando y creen que todavía no ha realizado su cometido final.

Comentario.
Asesino en serie frio, cruel y contundente, con el don de la ubicuidad bien justificado que le hace ir un paso por delante de la investigación policial. Mucho suspense natural sin truculencias facilonas, buena ambientación, buena caracterización de los personajes, correcta contextualización política y social, buen nivel de realismo social e inmersión en la vida cotidiana, lenguaje fácil y fluido, distintos hilos narrativos bien conectados y a buen ritmo, trama absorbente bien construida… ¿Qué más se puede pedir a un thriller policial? Bien, pues “El caso Hartung” tiene todo eso. Y lo más sorprendente es que Soren Sveistrup, guionista de series como “The killing”, sea capaz de dar el salto al mundo enriquecido de la novela y demostrarlo de modo tan espectacular en la primera que escribe.
Lees un thriller policial para entretenerte y pasar un buen rato con cierta predisposición a hacer concesiones por las rigideces del formato y a no ponerte tiquismiquis por cuestiones de estilo o inconsistencias de las tramas. No puedes leer un thriller con la misma disposición con que lees a Joyce. Aun así, cuando los defectos sobrepasan el nivel de tolerancia de uno (muy subjetivo, claro) hasta el punto de que producen sonrojo, dejas el libro y a otra cosa.
A pesar de que el subgénero “Serial Killer” está ya muy sobado sigue dando cancha a los escritores de “noir”. Quizá la línea más agotada es la de “perfilero” formado en Quántico persigue a asesino en serie que va dejando “marcas” como migas de pan en crímenes sucesivos. La parte más dudosa de esta línea es cuando se intentan explicar las motivaciones del psicópata entrando en su mente. “El caso Hartung” no va por ahí; se entra en la mente del asesino muy avanzada la novela y solo lo justo para explicar sus acciones. Un tópico gastado, que también se evita, es el del policía hipertraumatizado (tipo Harry Hole de Nesbo) y empapado en alcohol. Naia Thulin y Mark Hess, la pareja protagonista, son dos policías normales algo más competentes y tenaces que la media. El conflicto radica en la falta de implicación inicial de Hess y en la línea de investigación alternativa que sigue cuando se involucra de lleno en el caso. Otra baza es la cautela con que se trata la típica relación sentimental entre los protagonistas, apenas insinuada a lo largo de la novela y cerrada con mucho tacto en la última página, lo más lejos posible del plúmbeo thriller romántico-erótico.

La clave del éxito de esta buena novela es el sabio equilibrio de los elementos en juego y el flujo natural, no forzado, de una historia compleja.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

MORT DE DAMA (El mite de Bearn I) de Llorenç Vilallonga - Satira d'un humorisme benèvol - Valoració 8/10

Primera edició 1931
Pàgines: 156
Edicions 62 (1981)

Rellegint  clàssics contemporanis de les lletres catalanes.
Primera novel·la de la tetralogia "El mite de Bearn" és un "jeu d'esprit", novel·la curta en clau satírica sobre l'aristocràcia mallorquina i classes adjacents en els anys vint. L'obra transcorre durant l'agonia de Dona Obdúlia que fa balanç de la seva vida, es vana de la seva opulenta bellesa juvenil i reparteix crítiques a dames pretensioses i cavallers fatxendes. Mentrestant, a la sala de companyia, les visites murmuren i xafardegen, i la seva mesquina assistenta Remei Huguet va i ve maniobrant per l'herència en pugna amb l'elegant i discreta Maria Antònia de Bearn. En les queixes d'Obdulia hi ha ràbia per no haver practicat la seva sexualitat reprimida alhora que es vanagloria del seu autocontrol. L'orgull que sent Obdulia per el seu esplendor físic, estèril i malmès, va en paral·lel a la seva passió exihibicionista per vestits i pedreries. Bellesa, joies i vestits són el reclam d'una sexualitat que no ha tingut el valor de practicar i la deixa de l’herència a la seva neboda Violeta de Palma, cupletista i cocotte a Barcelona, és la prova del seu reconeixement.
Les mateixes cadenes morals i religioses que reprimeixen la sexualitat d'Obdúlia són les que emmordassen l'art d'Aina Cohen, poetessa oficial de Mallorca, forçada a fer la poesia folklòrica que en el fons detesta. La societat que ofega l'art i el cos propicia la retòrica vàcua de personatges com el marquès de Collera, “cap del partit conservador i gran espanyolista i admirador de Cervantes (…) era encara un galant de bon veure, a força de tenyir-se, d’aigua de Colònia i de dents postisses, (…) que va morir de sobte en una casa de mala anomenada.” O l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, figurón i poliglota desgavellat que confon “pudor” corporal amb “olor” corporal.

Satira d'un humorisme benèvol, més proper a l'estil d'un Voltaire complaent del segle XVIII que a la introspecció hiper-matisada d'un Proust de principis del XX amb el que no veig, en aquesta novel·la, cap semblança.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

lunes, 18 de febrero de 2019

LAS FUERZAS DEL MAL de Minette Walters - Thriller rural confuso y torpe (para ser de la Walters) - Valoración 6/10

Título Original: Fox evil
Traductor: Vasco, Justo E.
Autor: Walters, Minette
©2005, Círculo de Lectores
Páginas: 443

Lo dijo Sherlock Holmes: “Se esconde más maldad en un campo de nabos que en las calles de una ciudad”. Es una buena premisa que justifica el morbo de la novela de misterio rural muy cultivada por los clásicos ingleses (Agatha Christy y Dorothy L. Sayers) y más recientemente por algunos autores nórdicos. Esta es la sexta novela que leo de Minette Walters, una de mis autoras favoritas y, hasta ahora, es la más floja.
Muerta Ailsa, la mujer del viejo terrateniente James Lockyer-Fox, éste es atormentado por las llamadas telefónicas de dos arpáis vecinas que lo acusan de ser el asesino. En los límites de sus tierras, se establece una caravana de gitanos liderada por el psicópata Fox Devil que se dedica a acechar al viejo y cometer diversos crímenes. James tiene dos hijos que viven en Londres y con los que ha roto relaciones por temas de herencia: Elizabeth, ninfómana y alcohólica y Leo, cínico vividor y ludópata. Mark Ankerton, el joven abogado de James, establece contacto con la capitana Nancy Smith, hija ilegítima de Elizabeth que al nacer fue entregada en adopción. También corren rumores de que Nancy es fruto de una relación incestuosa de James y su hija. En fin…, para que seguir.


La Walters hace gala de una torpeza inusual en la construcción de la trama y el despliegue psicológico de algunos personajes. No entiendo como ésta mediocre novela se llevó en 2002 el premio “The CWA Gold Dagger Award”. Y que no sirva para que alguien desista de leer a esta excelente autora de la que tengo reseñadas, en este blog, tres novelas magnificas valoradas con un nueve. A mí, es que el thriller rural no me entusiasma.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

domingo, 17 de febrero de 2019

PRIMERA VOLADA de Josep Pla - Amenitat, gràcia i vigor narratiu - Valoració 10/10

Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: O.C.PLA III
Nombre de pàgines: 692

A vegades veig l'obra de Josep Pla com "El món d'ahir" de Zweig però a escala descomunal, altres com aquelles històries de l'avi (quan els avis no competien amb Netflix o Instagram) que ens embadalien en l'adolescència. Aquest tercer volum de la seva Obra Completa, Primera volada, produeix aquestes sensacions. El llibre recull tres obres publicades abans per l'Editorial Selecta: "Girona, un llibre de records", "Barcelona, una discussió entranyable" i "Madrid, 1921. Un dietari". M'agradaria saber si avui es pot escriure amb equiparable amenitat, vigor i gràcia el món d'ahir de Girona, Barcelona i Madrid. M'agradaria saber-ho.

"Girona, un llibre de records" és fascinant, et fa caure la bava, literalment. Comença amb un quadre de la vida i la gent al Palafrugell de 191 .. i el viatge en tartana fins a Girona on Pla anava d'intern als maristes per estudiar batxillerat. L'arribada a Girona, el mercat dels dissabtes, les places i les porxades, el tràfec i la tipologia humana de la gent, la vida a l'internat, els mètodes pedagògics i els retrats dels professors, les sortides al carrer, els cafès, les fondes, els carrers i els monuments ... És el Pla més autèntic, pur vigor descriptiu ple d'ironia amb un sentit escènic colossal. La seva prosa vibrant et reconcilia amb el costumisme genuí que no té res a veure amb tòpics, sentimentalismes ni folklore barat. Les emocions i fins i tot la poesia brollen sols, no es provoquen amb artificis retòrics.
Descriure és escollir l'objecte, l'angle de la mirada, la metàfora adient i la paraula precisa, però, sobretot, expressar l'efecte que l'objecte causa en la consciència de l'observador. És la diferència entre la fotografia de fullet turístic i la fotografia d'autor. Així pots dir que un arc és de mig punt o de ferradura o, com fa Pla, dir que “Aquests arcs pesants, baixos, galtainflats, ventruts, de pures formes intestinals —la mateixa vida—, fan un efecte inoblidable.” Un edifici de pedra pot ser molt sòlid i compacte, però Pla veu així el Palau Episcopal de Girona: “Ho és tant, de pedra, aquest palau, que de vegades m’ha fet la impressió —però això és una apreciació intuïtiva i personalíssima— que a dins no hi ha espais buits, sinó que és un conjunt de pedra massissa, plena, total, amb una superfície exterior que simula una fatxada.” Com una gran pedra massissa sobre la qual s'ha cisellat una façana!
El mateix val per a descriure persones i costums: apuntant a la diferència com amb els "purgats" de Palafrugell:
“Hi ha gent que es purga cada mes; altres, cada mig any; els més prudents, cada any. Els primers tenen la vida a l’encant a cada moment; de seguida que adopten el mètode es fa visible a simple vista com el seu cos es va decandint. Un dia trobeu un d’aquests homes pel carrer i no el coneixeu. Al cap de poc, arriba al cafè la notícia que ha passat avall inexorablement. «Es purgava!», diu un parroquià per tot comentari, misteriosament.”
Marcant els contrastos amb intenció satírica entre la pobra gent d'esperit dubitatiu i les empentes dels pagesos:
Una allau de pagesos carregats amb cistells, coves i cabassos donava a la pobra gent d’esperit dubitatiu unes empentes seques, sobtades, terribles, les famoses empentes dels pagesos, que són insuperables.”
O clavant la metàfora quan explica com el professor Sagrera passa del discurs acadèmic en espanyol al llenguatge col·loquial en català “semblava baixar d’un cotxe de dos cavalls”:
Era un home predisposat a la divagació i al diàleg. Aquests comentaris, els feia en la nostra llengua, i en el moment de passar la transició del castellà grandiloqüent al català familiar i planer que usava semblava baixar d’un cotxe de dos cavalls.”
No val la pena apuntar més cites d'aquest immens "Girona" perquè podria citar-se tot el llibre de cap a peus. Sàtira costumista viva i penetrant i l'arquitectura com a sentiment. Llibre que, gaudint, fa estimar la literatura i llengua catalanes.
  
Barcelona, una discussió entranyable, recull les seves impressions sobre l'urbanisme i les gents de la ciutat durant l'estada de Pla entre 1913 i 1919 com a estudiant de dret. Li agrada el Passeig de Gràcia, la Rambla, la Sagrada Família (imaginada com una catedral submergida) i poca cosa més. Carrega contra les quadrícules de l'eixample, els pisos freds i foscos, les olors de l'escala, les places, les estàtues, el tren del carrer Aragó i el infecte fum del carbó d'Astúries. L'aspecte, la conducta i la gesticulació de les gents en el dia a dia i en festes populars com el Corpus i els carnavals o una comitiva fúnebre desfilant pels carrers. No li agraden els carrers amples, rectes i buids (Aragó i Balmes); les places han de ser espais de respecte d'un edifici monumental; creu que els edificis (Eixample) es construïen per completar la adrogueria:
No fa pas gaire que escrivíem que no sembla sinó que primer es produeix la construcció i després la urbanització. Ara bé: el nucli expansiu de la construcció sembla ser ca l’adroguer. El primer element és el solar. Sobre el solar, s’hi construeix la tenda de comestibles. Sobre la tenda, s’hi posa l'entresòl perquè hi visquin els propietaris de l’establiment. Després, el propietari del solar es construeix el principal per anar-hi a viure, vull dir per viure prop de l’adroguer i aprofitar aquests avantatges sense oblidar el perfum que exhala. És el que diuen les senyores: «Tenim una adrogueria a casa mateix, compren?»
Per donar una idea de l'agilitat i la gràcia de la seva prosa, no hi ha més remei que incrustar unes cites; allargarà la ressenya, però les gaudireu:
En el monument de Blay, el senyor Pi i Margall era representat en forma de senyor vell i aclaparat, amb unes ulleres de sabater d'escaleta i un aire de classe passiva que commovia el cor. Darrera seu s'alçava un obelisc del país, de paper mastegat, blanc i negre, com si portés mig dol, absolutament funerari.”
El carrer d'Aragó és un dels més sinistres de l’Eixample barceloní. Com que el carrer no té cap arbre, és possible de veure'l net i pelat, cru i directe, en tot el seu cataclismàtic desordre triomfant. Després hi passa el tren per un rec obert entre les cases. I aquest tren treu fum, el fum del carbó d’Astúries, que és el més pudent de la terra. Tot el carrer d'Aragó, les fibres més recòndites del carrer d’Aragó, estan infectades d'aquest fum horrible.”
Corpus era, en aquest sentit, un superdiumenge — la festa anyal. La invasió del servei domèstic, vestit amb colors cridaners que s’estrenaven, colors que jo apreciava potser perquè em compensaven una mica de l’àrida grisor dels Procediments Judicials, donava al Corpus barceloní un aire de festa major de poble — una festa major grandiosa, és clar. De vegades, una volada d’aquelles noies mudades, però sempre una mica esfotrassades, precedia la figura d’un senyor vestit de frac, amb una barba maurina i quadrada, grisa, que divagava buscant el simon que l’havia de conduir en un lloc o altre de l’àrea de la processó. La presència d’aquests personatges, que semblaven figures de cera escapades d’un ambient de vitrina, eliminava de l’aire dels carrers la rústica espontaneïtat agropecuària que hi posaven les criades.”
Per la diada de Corpus, les barberies, sobretot les del centre, treballaven fins al moment mateix de passar la processó; hi havia ciutadans que passaven de la cadira de l'establiment al lloc que els corresponia de l’organització general, amb una mica de sabó a l'orella,”
Pla al Liceu, sempre molt present el preu dels plaers:
Jo també era pobre, però era un pobre líric, és a dir, intranscendent. La música em suscitava més el gust de la contemplació que el de la possessió. La música m'havia ofert, certament, dilatats paisatges fèrtils i idíl·lics, però quan pensava en els maldecaps que m'hauria donat el seu cultiu i el que n’hauria hagut de pagar per posseir-la, em refredava una mica. També m'oferí alguna vegada alguna senyora fascinadora, enlluernadora, absolutament ben feta; però, de seguida que es plantejava el problema del seu manteniment, la visió s'enfosquia.”

Madrid, 1921. Un dietari. És una versió molt ampliada de Madrid (un dietari) de 1929. Viatja a Madrid i Salamanca amb Joan Creixells que donava una conferència a la universitat convidat per Unamuno (bon retrat del professor que en tres dies no va deixar ficar cullerada a Creixells). Les pensions, l'eixam d'opositors, l'assassinat de Dato i la policia detenint a tot déu que parlés amb accent català, els cafès i les seves tertúlies, el sempitern cafè amb llet, els ministeris i els funcionaris, els taxis madrilenys i l'habitual i misteriós acompanyant del xofer, Toledo, els suburbis, l’Ateneu “incubadora de ministres”, la tendència general dels catalans amb residència estable a Madrid de parlar amb accent andalús per ocultar l'accent català indissimulable en castellà, l'ambient del Palace, l'hotel dels catalans. La simpatia, a Madrid, és la clau que obre totes les portes. La comparació entre la xuleria madrilenya i la fatxenderia catalana: “No és pas que els castellans no en siguin, de fatxendes. Sovint en són fins a la temeritat. Ara: el català presenta una forma de fatxenderia d'envelat, d'una superfície de gra gros, vociferant, gesticulant i entresuada, que no va bé en el país. De vegades, doncs, hi ha un tipus productor d'ensopiment, pesat, saberut, estadístic i aclaparador, del qual la gent fuig com el dimoni de la creu.”
Una altra vegada, sempre, la caracterització fàcil donant a la diana satírica: “Salvatella, de cara, sembla un macaco elegant. Té una calba lluent, brunyida — una calba sobre la qual la llum del hall del Palace s’ha entretingut vint-i-cinc anys.” Rusiñolfa l'efecte que va vestit d'home simpàtic.
Copsar el detall discordant d'una escena dins d'una època (com l'acompanyant del taxista madrileny) només és possible per comparació amb el costum en un altre lloc o en un altre temps. Ignoro si aquesta observació ja apareixia en la primera versió del Madrid de 1929, si és així, és una mostra més de la refinada sensibilitat de Pla per captar els contrastos.
El cafè amb llet:
Hi ha, sobretot, una embriaguesa de cafè amb llet, una saturació d’aquest líquid, que al meu entendre pot fer molt de mal. Pot donar a algunes persones una sensació de plenitud momentània; en general, produeix buidor a l’estómac, l’agreja, l’emmalalteix, provoca restrenyiment, bilis, mal humor, fanatisme, esquematisme, unitarisme i irrealitat.”
“Los Gabrieles”:
S'hi troba aquella gent capaç de fer una juerga de mançanilla i de jamón serrano d'un mes seguit. Aquesta gent desesperada i tràgica a l'últim explota, se'ls trenquen les venes i solen morir als bancs de «Los Gabrieles».”
Els taxis amb l’acompanyant misteriós del xofer:
La novetat que presenten aquests fòtils està — per dir-ho clarament — en aquest ciutadà que indefectiblement trobeu al costat del xofer en el moment de llogar el cotxe; en aquest ciutadà que continua assegut en aquest lloc sigui el que sigui el punt cardinal a què us dirigiu; en aquest ciutadà que continua impàvid en el mateix lloc, com si res no hagués passat, una vegada s'ha acabat el viatge.

Primera volada és, potser, el volum més rodó per endinsar-se en l'obra planiana; podeu seguir amb "El quadern gris", "Notes disperses" o "Notes per a Sílvia", després un "Homenots". Si aneu per aquesta ruta quan us trobeu amb algun obstacle no us detindreu. Josep Pla us haurà demostrat amb escreix tanta amenitat, gràcia i perícia amb la seva ploma que sabreu perdonar un o altre esvoranc al camí. Jo segueixo l'excursió i us explico el panorama que veig. 
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.