- La finestra de Vermeer. Proa 2016. 520
pàgines.
- Música i pols. Proa 2019. 488 pàgines.
El dietarisme és un gènere obert on hi cap tot. L'escriptor
parla del que veu, llegeix, sent, recorda o reflexiona. Pot ser més o menys
autobiogràfic o íntim segons ens expliqui successos o sentiments personals o,
com en el cas de Joan Fuster, quan opina sobre fets externs (art, història,
política, societat ...), fer assaig amb dates com a títol. O si posem per cas
JosepPla, en els seus quaderns, notes i viatges, el caire descriptiu és el de
més pes. Així doncs i per simplificar, si el dietari pot ser íntim, opinatiu i
descriptiu, Rovira abasta les tres facetes en un equilibri exemplar i sempre va
de cara, sense amagar simpaties i antipaties, afinitats o discrepàncies; però,
generalment, sense fer-hi sang.
La finestra de Vermeer.
Per fer-ho ras i curt, el millor elogi que pot fer-se d'un
llibre és que no vols que s'acabi. Quan escriu aquest dietari que abasta l'any
2013, Pere Rovira té seixanta-sis anys, un més que jo avui. Parla dels llibres,
els llocs, la música, el menjar, la poesia ..., comenta notícies del diari, les
pel·lícules i concerts que veu a TV (surt poc), les visites a metge per a ell o
la seva dona; tot senzill, naturalíssim i totalment quotidià, dins d'un
dietarisme de proximitat escrit en un llenguatge nítid i en un to sincer. M'ha
produït un sentiment d'identificació gairebé total. És un diari que, amb
petites excepcions, podria ser el meu i el de molts de la nostra generació a un
pas, ja, de la vellesa, si sabéssim escriure com ho fa Rovira.
Rovira és un home feliç que estima la seva dona, sent però
accepta la distància amb els seus fills ja adults, tradueix a Baudelaire,
l'apassiona la música clàssica i el jazz, va heretar del seu pare l'afició a la
caça de la perdiu, li agrada passar uns dies a la casa del delta de l'Ebre i
fer petites sortides a l'Horta de Sant Joan, Montblanc i Poblet. Què li
preocupa? Afrontar la vellesa amb dignitat. Què l'irrita? L'atac obert,
menyspreu o silenci dels intel·lectuals espanyols, molts d'ells amics, a
l'anhel independentista de Catalunya. Què el decep? La creixent burocratització
del món acadèmic, els seus petits neguits, bregues i picabaralles.
No falten anècdotes divertides o sorprenents com la de
l'estudiant i amiga seva que acudia els diumenges a casa del professor Blecua,
ja vidu, i l'obsequiava amb un estriptise. O la vegada que va visitar a Carlos
Barral i va presenciar com aquest improvisava un article que des de "El
País" li reclamaven per telèfon: va dir, un moment, va fer com que anava a
buscar-lo, i va procedir a recitar-lo com si el llegís perfectament meditat i
escrit. Impressionant.
Sorprèn comprovar en quina mesura som el producte del nostre
temps i lloc; com compartim gustos, simpaties, antipaties i, fins i tot,
manies. No ho sé ..., per exemple, vam deixar de llegir a Trapiello i els seus
descomunals diaris - ja han de ser més de vint volums -, en el mateix moment i
per les mateixes raons. Ho recordo perfectament: una bafada a nostàlgia de no
sé què i menyspreu pel lector present juntament amb el vague afalac al lector
futur.
L'estil presenta aquella fluïdesa natural tan difícil
d'aconseguir que transmet facilitat, sinceritat i proximitat.
Música i pols.
Correspon a l'any 2017, quan Rovira compleix setanta anys, i
segueix la mateixa tònica que l'anterior. El dia a dia de l'autor no ha patit
canvis si exceptuem que ha deixat de practicar la caça de la perdiu.
Quan et fas gran, coses a les quals de jove eres indiferent
i fins i tot participant, ara et provoquen enuig, molèstia i irritació, com els
actes sorollosos de la festa major. Els sentiments d'en Rovira sovint són
comuns i trivials, però com passava amb Montaigne, la trivialitat compartida el
fa més proper:
"Festa, avui en dia, significa soroll idiota. De
soroll, sempre n'hi havia hagut, a les festes soroll d'alegria, més o menys
eufòric o ebri; música, cants, crits d'entusiasme o gamberrisme, etc. Ara, el
soroll sobretot subratlla l'estat d'idiotesa dels que el provoquen. Aquí al
poble, dijous a la nit, va consistir en un baix continu de txumba-txumba electrònic,
al màxim nivell de decibels, en l'anomenat Krecinte de les penyes», a l'altra
banda del parc, a uns cent metres de casa: va durar fins a les set del mati.
Això significa que les més o menys dues-centes families que vivim a prop,
algunes quasi a tocar, d'aquest recinte, no vam dormir en tota la nit. Suposo
que això formava part del projecte festiu dels hominids del txumba-txumba i
dels seus patrocinadors municipals. L'idiota contemporani no en té prou amb
ser-ho, necessita ostentar-ho, inposar la seva condició mental als altres,
només així queda satisfet."
Tant quan va de vell rondinaire com de montaignià tranquil,
pot ser incisiu i clarivident:
"És magnific que cada dia augmentin les esperances
de vida de la gent, però també valdria la pena que augmentessin les esperances
a seques."
De vegades, indignat davant d'una notícia, deixa anar la
seva opinió tal com li surt de l'ànima:
"Llegeixo al diari que els rescats bancaris europeus
han costat més de 700.000 milions d'euros, pagats amb diners publics, dels quals
ja se'n donen per definitivament perduts uns 218.000. (...) Tot això està aviat
dit i apuntat, però demostra que estem en mans d'una colla de gàngsters, que a
més a més posseeixen les més refinades qualitats de la incompetència. Una colla
que no para de parlar, i això és el més espaterrant de tot, d'austeritat!
Després de posar en circulació escandalosa les xifres més astronòmiques i de
polir-se i embutxacar-se els diners de la gent de mig Europa."
Llegeix de tot, José Luis de Vilallonga, Pániker ... D'aquest
últim diu:
"He llegit un dels dietaris de Salvador Pániker. No
sé si m'he topat mai amb ningú més content d'haver-se conegut. (...) L'autor
divaga inacabablement sobre teologia, filosofia, oriental i occidental,
matemàtiques, música, política, sexe, teòric i pràctic, masclisme, economia...
No se li escapa res, tot i que, en general, les conclusions dels seus discursos
solen culminar en una mena de «tant em fot»), que ell presenta com a
conciliació de contraris, o admissió de la varietat de les coses, o resistència
a les opinions úniques. Però la impressió que acabem tenint és que, en efecte,
tant li fot tot, excepte, per descomptat, Salvador Pániker. (...) és tan
vanitós que vol que fins i tot la seva intel-ligência sigui inferior a ell
mateix."
Bé, ho deixo. Això de citar tant no m'acaba d'agradar. Ho
veig com una manera de reconèixer la pròpia incapacitat de transmetre una
opinió coherent sobre un llibre. Acabaré amb una confessió segurament
incorrecta: Potser és que sóc insensible, bàsic i incomplet en molts aspectes,
n'estic segur; però clar, en Pere és poeta i jo de poesia no en sé res. Per a
mi la vida és un anar fent i tota la resta és pura grandiloqüència; fins i tot,
l'exaltació de la senzillesa em sembla insincera. És veritat que de vegades,
llegint alguna cosa, m'he notat tocat en una fibra interna i em quedo parat i
penso: que ha passat aquí ?. Però són textos en prosa, sense intenció poètica:
no prosa poètica que, gairebé sempre, la trobo embafadora. Vull dir que noto
poesia si no l'espero; ha d'aparèixer, no pot ser fabricada. No entenc res de
res, tampoc aquesta dèria general per Baudelaire a qui trobo, sobretot,
necrofílic. Però no em feu gaire cas, només he donat un cop d'ull a "Les
flors del mal". I he de reconèixer un mèrit a la passió de Rovira per la
poesia: ha esquerdat la meva arrelada (i impresentable) opinió sobre la poesia:
que era cosa de gent fosca, somia-truites i rondinaires.
Llegiu els dietaris d'en Pere Rovira: ho passareu bé.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
