Páginas315
IdiomaCatalán
Publicación2003
EditorialColumna
Els fets s'emmarquen en el any 1.010 durant l'expedició
catalana (anomenats francs) que va encapçalar el comte de Barcelona Ramon
Borrell en suport de Muhàmmad al-Mahdí, contra el califat de Còrdova usurpat
per una coalició de berbers i castellans. Aquesta campanya forma part de les
guerres civils del califat de Còrdova que van durar des del 1.008 al 1.031 i
que va acabar amb la divisió del califat en petits regnes. En aquella època la
Península era un enrenou de moros i
cristians que es combatien o es coalitzaven a canvi de terres, diners o
privilegis.
La història és narrada en primera persona per Dacó Miró de
Tost, fill bastard del senyor de Tost i eclesiàstic al servei del bisbe Sal·la,
les tropes del qual, juntament amb les d'Ermengol I d'Urgell, Hug I d'Empúries
i del comte de Bernat I de Besalú «Tallaferro», es van unir a Ramon Borrell a canvi
d'una suculenta paga. Dacó, a més, rep l'encàrrec secret del bisbe Sal·la, de
recuperar un llibre prohibit del bisbe heretge Fèlix. Tot i que aquesta missió
secreta es destaca en la sinopsi de contraportada, juga en la trama un paper
secundari de caràcter simbòlic.
La novel·la és un impressionant fresc històric que
reflecteix l'embolic anàrquic que dominava la península al segle XI: caos
religiós en què l'heretgia i l'ortodòxia es decidia per relacions de poder;
senyors de la guerra en lluita constant entre si i amb l'Església per
territoris, riqueses i influència que podien guanyar-se amb l'espasa o amb el
bàcul. El poble (a la guerra, peons), simple carn de canó tot just per sobre de
l'animal de càrrega o el bestiar: “Estranyament,
ningú no fugia, ni tan sols els pobres peons que estarien a primera línia, al
davant de tot, als quals, si no els travessava d’entrada una llança africana,
serien aixafats per un dels nostres cavalls.”
Definiria l'estil com un naturalisme desenfadat, clar i
fulgurant que, en moltes escenes, s'enfila a altures èpiques. Aquí queden la
batalla del castell de Aqabatalbacar (Costa de les Vaques), els dos saquejos de
Còrdova i la batalla del riu d'Aro, dignes de figurar en una antologia de
relats bèl·lics. I un gust pels detalls que vivifica la història: robes, armes,
remeis medicinals, habitatges, artefactes ... Tot amanit amb un toc d'ironia i
humor.
Una mostra d’ironia:
“El recompte de baixes
va ser llarg i complicat.(…) Amuntegats els cavallers castellans, ens vam
concentrar en els nostres, procurant que cada mort tingués al costat tots els
seus membres que haguessin pogut perdre en el decurs de la batalla, per facilitar
els tràmits de la resurrecció, que s’endevinaven complexos.”
Una de detalls naturalistes:
“No podíem ni parar a
pixar, és clar, i quan la bufeta ja no es podia contenir més, m’havia
d’alleujar damunt de la sella. Després d’hores de brega, l’olor de sang, de
suor covada i de pixum era insofrible. Ens seguien tantes mosques que semblàvem
gossos morts.”
I una altra d'humor:
“…van aconseguir el
que seria la primera peça del botí: el pal·li de seda groga amb què l’al-Mustaí
es protegia del sol, i que no s’havia endut en la seva fugida per culpa de les
presses. Com que d’un para-sol com aquell no en farien res, i atesa la gran
extensió de teixit, van acordar que en farien tallar camises i perpunts, per
entrar tots a Còrdova ben mudats, com si fóssim els emperadors de l’Índia.”
La descripció dels personatges, objectes i llocs, justa i escaient.
Els diàlegs, vius i precisos, s'adapten a la idiosincràsia de l'època sense
manierismes arcaics. Què més es pot demanar? Jo, que la novel·la tingués 1.000
pàgines.
Bé, Villaró, amb aquest i "La bíblia andorrana",
novel·la negra de la sèrie Andreu Boix, ja acumula dos nous com dos casas.Suma
i segueix.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
