Título original The diary of a man of fifty
Traductor Àlex Gombau
Páginas 88
Idioma Catalán
Publicación 1879 (2006)
Editorial Angle
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
Li devia una
entrada a Henry James i la lectura d'aquest relat, en català, servirà com
excusa. No recordo el primer que vaig llegir del gran mestre de la novel·la
psicològica ... potser en un volum d'obres escollides de la col·lecció
"Narradores de hoy" de l'editorial Aguilar; eren temps en que un
llibre de més de mil pàgines de paper bíblia, enquadernat en pell, era un
tresor. Amb astúcia, l'editor havia recopilat les seves novel·les més
assequibles: Retrato de una dama,
Daisy Miller, Washington Square, Lo que Maisie sabía, i alguns relats. Va ser una revelació, per a mi:
subtilesa, precisió, suau ironia en la descripció de personatges, diàlegs
enginyosos, frase perfecta ... Vaig voler més, fins a topar amb una de les
seves novel·les difícils (Los embajadores o La princesa Casamassina), i aquí em
vaig quedar encallat; començava una frase i sabies del que parlava, però seguia
amb subordinades, matisos, aclariments, aclariments dels matisos i adéu, perdut
en el laberint. El vaig deixar d'amagat, com un desertor que s'escapoleix de
primera línia de combat. En córrer el temps vaig llegir explicacions: que si es
va tornar un perfeccionista obsessiu, que si la culpa era que dictava les
novel·les, que les males traduccions no li feien un favor. I si parlem de la seva
fina penetració psicològica: "No és més que psicologia popular
sofisticada", sentencia Ralph Messenger, personatge principal de
l'estupenda "Pensaments secrets" de David
Lodge (per cert, gran especialista en Henry James). Així serà Et sembla poc?
Qui havia fet alguna cosa igual?
Fa molts anys que vaig llegir aquests llibres de James i, si llavors em van impactar, no se, avui, com els valoraria. Poc donat a rellegir, quan caic en la temptació, la meva sensació és ambivalent (o millor trivalent): a) Em fixo més en l'estil i les tècniques narratives. b) Em resulten molt pesades les parts antiquades o obsoletes. A i B em passa, per exemple, amb Dickens: bé quan descriu i caracteritza, malament quan es posa sensibler. I c) Que no vaig més enllà de la pàgina 10, com amb Bomarzo de Mujica Lainez, que tant em va agradar en el seu moment.
Un clàssic és algú que va iniciar coses de valor i interès permanent; però més enllà del legítim interès acadèmic, el que importa és si diu alguna cosa al lector d'avui. No suporto aquests discursos d'autors que, amb motiu d'un premi rebut, es desfan en elogis a El Quixot, com si després de Cervantes, ells fossin els segons a la línia successòria de grans genis de la literatura. El mateix succeeix amb Shakespeare en l'àmbit anglosaxó o Dante si ets italià. Sembla una competició per veure qui ha llegit més vegades El Quixot (o Hamlet, o La divina comèdia) quan la realitat és que són bastant avorrides. S'hauria de crear un premi a l'escriptor famós que reconegui no haver llegit El Quixot.
Bé, que se me'n va el diable a l'infern (de Dante). Estava amb Henry James i el molt que m'agradava abans que es tornés més retorçat que la lletra petita d'un contracte hipotecari. A "Diari d'un home de Cinquanta anys", un militar maduret torna a Florència després de vint anys i es posa nostàlgic en recordar el seu amor frustrat per una comtessa ja morta. Casualment, coneix a un jove tímid que resulta estar enamorat de la filla d'aquesta comtessa. El militar es passa la novel·la advertint al jove que sigui caut i no caigui en les xarxes d'una dona que, segurament, és tan manipuladora com ho va ser la seva mare. L'esforç és inútil, el jove es casa amb la jove comtessa, i la incògnita és que igual el jove ha encertat i el militar es va equivocar en no casar-se, al seu dia, amb la comtessa mare.
Novel·leta insignificant en què Henry James exhibeix una de les seves més dubtoses habilitats, que consisteix a donar-li voltes a res. Qui vulgui començar amb alguna cosa bona, boníssima, de James, que llegeixi “Retrat d'una dama”. Jo he llegit aquesta novel·la per ser curteta i en català, per allò de revitalitzar l'idioma matern. I com que la ressenya no fa per a més, he aprofitat per parlar del que em dóna la gana.
Fa molts anys que vaig llegir aquests llibres de James i, si llavors em van impactar, no se, avui, com els valoraria. Poc donat a rellegir, quan caic en la temptació, la meva sensació és ambivalent (o millor trivalent): a) Em fixo més en l'estil i les tècniques narratives. b) Em resulten molt pesades les parts antiquades o obsoletes. A i B em passa, per exemple, amb Dickens: bé quan descriu i caracteritza, malament quan es posa sensibler. I c) Que no vaig més enllà de la pàgina 10, com amb Bomarzo de Mujica Lainez, que tant em va agradar en el seu moment.
Un clàssic és algú que va iniciar coses de valor i interès permanent; però més enllà del legítim interès acadèmic, el que importa és si diu alguna cosa al lector d'avui. No suporto aquests discursos d'autors que, amb motiu d'un premi rebut, es desfan en elogis a El Quixot, com si després de Cervantes, ells fossin els segons a la línia successòria de grans genis de la literatura. El mateix succeeix amb Shakespeare en l'àmbit anglosaxó o Dante si ets italià. Sembla una competició per veure qui ha llegit més vegades El Quixot (o Hamlet, o La divina comèdia) quan la realitat és que són bastant avorrides. S'hauria de crear un premi a l'escriptor famós que reconegui no haver llegit El Quixot.
Bé, que se me'n va el diable a l'infern (de Dante). Estava amb Henry James i el molt que m'agradava abans que es tornés més retorçat que la lletra petita d'un contracte hipotecari. A "Diari d'un home de Cinquanta anys", un militar maduret torna a Florència després de vint anys i es posa nostàlgic en recordar el seu amor frustrat per una comtessa ja morta. Casualment, coneix a un jove tímid que resulta estar enamorat de la filla d'aquesta comtessa. El militar es passa la novel·la advertint al jove que sigui caut i no caigui en les xarxes d'una dona que, segurament, és tan manipuladora com ho va ser la seva mare. L'esforç és inútil, el jove es casa amb la jove comtessa, i la incògnita és que igual el jove ha encertat i el militar es va equivocar en no casar-se, al seu dia, amb la comtessa mare.
Novel·leta insignificant en què Henry James exhibeix una de les seves més dubtoses habilitats, que consisteix a donar-li voltes a res. Qui vulgui començar amb alguna cosa bona, boníssima, de James, que llegeixi “Retrat d'una dama”. Jo he llegit aquesta novel·la per ser curteta i en català, per allò de revitalitzar l'idioma matern. I com que la ressenya no fa per a més, he aprofitat per parlar del que em dóna la gana.
Es veritat que li
devia una entrada a Henry James, pero, potser, no era aquesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario