domingo, 24 de febrero de 2019

MORT DE DAMA (El mite de Bearn I) de Llorenç Vilallonga - Satira d'un humorisme benèvol - Valoració 8/10

Primera edició 1931
Pàgines: 156
Edicions 62 (1981)

Rellegint  clàssics contemporanis de les lletres catalanes.
Primera novel·la de la tetralogia "El mite de Bearn" és un "jeu d'esprit", novel·la curta en clau satírica sobre l'aristocràcia mallorquina i classes adjacents en els anys vint. L'obra transcorre durant l'agonia de Dona Obdúlia que fa balanç de la seva vida, es vana de la seva opulenta bellesa juvenil i reparteix crítiques a dames pretensioses i cavallers fatxendes. Mentrestant, a la sala de companyia, les visites murmuren i xafardegen, i la seva mesquina assistenta Remei Huguet va i ve maniobrant per l'herència en pugna amb l'elegant i discreta Maria Antònia de Bearn. En les queixes d'Obdulia hi ha ràbia per no haver practicat la seva sexualitat reprimida alhora que es vanagloria del seu autocontrol. L'orgull que sent Obdulia per el seu esplendor físic, estèril i malmès, va en paral·lel a la seva passió exihibicionista per vestits i pedreries. Bellesa, joies i vestits són el reclam d'una sexualitat que no ha tingut el valor de practicar i la deixa de l’herència a la seva neboda Violeta de Palma, cupletista i cocotte a Barcelona, és la prova del seu reconeixement.
Les mateixes cadenes morals i religioses que reprimeixen la sexualitat d'Obdúlia són les que emmordassen l'art d'Aina Cohen, poetessa oficial de Mallorca, forçada a fer la poesia folklòrica que en el fons detesta. La societat que ofega l'art i el cos propicia la retòrica vàcua de personatges com el marquès de Collera, “cap del partit conservador i gran espanyolista i admirador de Cervantes (…) era encara un galant de bon veure, a força de tenyir-se, d’aigua de Colònia i de dents postisses, (…) que va morir de sobte en una casa de mala anomenada.” O l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, figurón i poliglota desgavellat que confon “pudor” corporal amb “olor” corporal.

Satira d'un humorisme benèvol, més proper a l'estil d'un Voltaire complaent del segle XVIII que a la introspecció hiper-matisada d'un Proust de principis del XX amb el que no veig, en aquesta novel·la, cap semblança.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

No hay comentarios:

Publicar un comentario