Títol original: Lärjungen
Serie: Sebastian Bergman - 2
Autor: Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt
Any de 1a. publicació en idioma original: 2011
Traducció: Jordi Boixadós
Pàgines: 656
Editorial Columna Edicions (2016)
Sinopsi de l'editorial.
Estocolm està patint una onada de calor terrible quan es
destapa la presència d’un assassí en
sèrie. Les seves víctimes
són sempre dones que viuen soles i els seus
mètodes són
horribles. Tots els assassinats tenen la fi rma d’un
assassí que quinze anys enrere va provocar el
pànic i va desconcertar la policia. Però aquell monstre no pot ser el
responsable dels assassinats actuals perquè està tancat en una presó de màxima
seguretat, on va anar a parar gràcies al perfi l psicològic que en va fer
Sebastian Bergman per a la policia, que no aconseguia atrapar-lo. Qui està
repetint la seva tàctica macabra?
Comenteri:
Sebastian Bergman és un Evert Bäckström a l'inrevés, que va de debò. Un personatge murri, repel·lent i
ridícul, en una obra humorística com la sèrie de Leif GW Persson, pot caure simpàtic, és normal. Molt diferent és si
el presentes com un geni de la psicologia criminal, el insereixes en una
història seriosa, esgarrifosa, i resulta que no encerta ni una, ni ell ni cap
dels que l'acompanyen en el Riksmord, la unitat d'elit de la investigació
criminal a Suècia. I el més paradoxal és que la novel·la de Hjorth i Rosenfeldt, fins a cert punt,
funciona. El veritable misteri és com un
thriller tan imperfecte pot resultar tan entretingut. Pot ser que un esperi
que els errors es reparin, que els estúpids s'espavilin, que els fils es
connectin, mentre un es deixa portar per la massiva acumulació d'històries
personals l'únic fi de les quals sembla que sigui justificar les malapteses
dels personatges.
El que segueix és una petita llista de defectes i inconsistències
de la novel·la que qualsevol lector despert fàcilment ampliarà:
- L'assassí en sèrie que controla als seus imitadors des de
la presó (Déjà vu).
- La sensació que les desgràcies passen perquè massa
personatges estúpids es guarden informació rellevant.
- L'escàs potencial que s'intueix en pocs personatges
(Billy, Torkel, Ursula) no es desenvolupa. Domina la sensació que tot passa a
causa dels errors d'una cola d'incapaços amb els quals el lector no pot
empatitzar.
- Sebastian Bergman és un antiheroi antipàtic, desagradable,
que no dóna peu amb bola ni demostra la seva suposada competència en cap
moment. A mesura que avança la novel·la, penses que si al final es redimeix
serà massa tard i per casualitat.
- Fils de trama truncats sense explicació: Stefan, l'amic
psicoleg de Bergman, desapareix de manera abrupta. No es segueix la pista de
Roland Johansson, un dels socis de Hinde. Què passa amb els papers que Trolle
Hermansson lliura a Bergman i que aquest mai mira, tot i que semblen contenir
alguna clau? Ellinor, l'extravagant parella actual de Sebastian, llegeix
l'informe, veu que compromet Valdemar, el padrastre de Vanja, i es disposa a
actua per protegir Bergman. El que sigui ho farà en el tercer lliurament. I
més: Per què triguen tant a interrogar Ralph Svensson un cop l'han detingut? Hi
ha més, però ja en tenim prou.
- Final absurd: Bergman acudeix en ajuda de Vanja sense
avisar a ningú i desarmat.
Al contrari de "El caso Hartung", l'excel·lent novel·la de Soren Sveistrup, en aquesta no hi ha ritme, ni equilibri de
recursos, ni trama consistent i, tot i així, segueixo amb el dubte de llegir o
no una altra novel·la de les cinc publicades fins ara. Ja veurem. Si busques un
llibre de lectura fàcil i molt entretingut "Crims duplicats" et
servirà, i fins i tot és possible que en vulguis més.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario