Editorial Pòrtic
(1990)
Pàgines: 488
Viure i veure, 2
Editorial Pòrtic
(1991)
Páginas: 489
No sóc molt aficionat a les novel·les sobre la Guerra Civil.
El tema m'irrita i deprimeix a parts iguals. Dec haver llegit deu o dotze:
Arturo Barea, Sender, Cela, Max Aub, i "Incerta glòria" de Joan Sales, l'amic i company d'exili de
Tisner. D'això ja fa molts anys. Suposo que em va donar el rampell, les vaig
llegir d'una tirada i l'atipament em va deixar satisfet per alguns anys,
suposant que els mes recents - potser m'errava - no estarien a l'alçada dels
clàssics citats, tots ells impressionants. De les publicades en últims vint o
vinticinc anys, no n’he llegit cap. Ben al contrari, sí que m'atrau la
literatura memorialística en general, autobiografies, memòries, diaris, cartes
..., pel que tenen de testimonial i pel que diuen de qui la escriu.
En aquest cas, m'he sentit interessat per la personalitat de
l'Artís-Gener, home vital, murri, sorneguer, totalment compromès amb la
república i el nacionalisme català. I he de dir que no m'ha decebut. Les prop
de 1.000 pàgines dels dos primers volums, les he llegit en un sospir, amb
voracitat i impaciència, i se m'han fet curtes. Ara hauré de aconseguir els dos
volums restants.
AVEL·LÍ ARTÍS i GENER (Barcelona, 28 de maig de 1912 - 7 de
maig de 2000) fou un periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista,
director artístic de publicitat i corrector català. Utilitzava el pseudònim
TÍSNER, o bé els dos cognoms units, ARTÍS-GENER.
Just després de l’inici de la Guerra Civil, fuig a París,
amenaçat de mort per la FAI per haver publicat articles denunciant l'assassinat
dels germans Badia. De seguida, però, s’adona que ha de tornar i s’allista
voluntari a l’exèrcit republicà, del qual arriba a ser tinent coronel durar nou
minuts, abans de passar a França i lliurar-se als gendarmes amb els dos-cents
quaranta-sis homes de la 60 Divisió, l'última que surt de Catalunya. De 1989 a
1995 publica els quatre volums de les seves memòries "Viure i veure",
els dos primers dedicats íntegrament a la seva participació en la Guerra Civil
i els dos últims als 25 anys d'exili a Mèxic i el seu retorn a Barcelona el
1965.
"Viure i veure,
1 i 2" comença amb un episodi de Artís a Mèxic, la seva fugida de
Barcelona amenaçat de mort per la CNT, una fugaç estada a París i la seva
tornada a Barcelona per allistar-se al batalló de voluntaris del PSUC. El gruix
de les 1.000 pàgines el dedica a narrar les seves vivències al front d'Aragó,
el de l'Ebre i la desfeta i fugida a França amb l'exèrcit franquista
trepitjant-li els talons. Aqui i allà, quan li convé per lligar una història o
aclarir uns fets, va fent incisos al passat, - la seva infància -, o al futur a
Mèxic.
Pot semblar paradoxal, però ho deixaré clar des del
principi: les memòries de Tisner són divertides. M'explico. Hi ha reflexions
serioses, però fetes sense amargura; escenes dramàtiques - afusellaments,
combats cos a cos, la vida a les trinxeres - descrites amb claredat, però sense
dramatisme i, per sobre de tot, anècdotes, desenes d'anècdotes curioses,
sorprenens o divertides. La d'Emilio Tuero, l'artiller esquifit i estràbic que
anava perdut amb el seu canó i, cada dia, suplicava que li deixessin
bombardejar un objectiu. Quan Artís li va donar l'ordre, va demostrar una
punteria endimoniada:
“—On poso l’ull poso
la bala!
No vaig poder
resistir la temptació i vaig dir:
—Deus bombardejar la
reraguarda, xicot!
Tots —llevat d’en
Tuero, és clar— van celebrar el meu cruel acudit. I des d’aleshores va venir
cada dia, a demanar-nos si no teníem alguna cosa que valgués la pena de
canonejar,”
(…)
“L’esquifit tinent em
va deixar anar la seva cançó diària. Em va guaitar incrèdul quan li vaig
preguntar:
—Podries fer foc
contra Caldearenas?
—Contra quin lloc, de
Caldearenas?
Aleshores
l’estupefacte era jo, puix que el poble era un caseriu minúscul. Vaig dir:
—L’estació, per
exemple. No em preguntis si volem els wàters o a la sala d’espera! Amb
l’estació en tindríem prou.
—De debò? Em deixes
tirar de veritat contra Caldearenas?
—T’ho ordeno!
El vaig veure com
travessava el pati del castell a grans gambades i al cap d’un parell de minuts
la seva peça del 122 ja s’havia deixondit. Em telefonaven, admirats, des de
tots els observatoris! Havia fet volar el tren, l’estació, la via morta, el
dipòsit d’aigua… què sé jo! Cada canonada era una diana sensacional!”
Ben bé, podria ser una escena de la guerra de Gila. I
aquesta? No és digne d’un Charles Bukowski o del Portnoy de Roth ?:
“Ningú a la meva
companyia no era homosexual o, en tot cas, no n’era a uns nivells que
excedissin aquesta quota que sembla la normal del gènere. Això no obstant,
orfes de femella durant mesos i mesos, havíem descobert que la masturbació
col·lectiva —però no pas cooperativa, sinó que cadascú obrava per compte propi—
era fortament afrodisíaca i la cultivàvem en cercle, asseguts a terra i
mirant-nos uns i altres, i resistíem el sobtat atac fisiològic que ens
empastifava les mans de viscositat enganxosa. Mai ningú no parla d’aquesta
pràctica que tothora ha estat usual, i xerrant-la i revelant-la sento una
punxada com de violació.”
M'han cridat l'atenció dues coses:
1.
Els batallons eren organitzats pels partits i
els sindicats que els equipaven i els enviaven al front. Les unitats tenien un
doble comandament militar (tinent, capità, etc.) i civil, un comissari polític.
Artís, en general, menysprea als militars i sent gran admiració i afecte pels
comissaris polítics als que considera més cultes, més ben preparats i més
implicats que els caps militars. Són molts els que respecta (Rafael Morales,
Joaquim Morera i Falcó ...); però especialment a l'italià Francesco Scotti, a qui considera el seu millor amic, en fort
contrast amb el seu cap de la 123 Brigada Mixta Manuel Ferrándiz, a qui
considera incompetent, covard i perillós.
2.
Gairebé tots els combats cos a cos en què
participa Artís són contra "moros" als quals, pel que sembla, Franco
va destinar en exclusiva a primera línia. Així com el suport tècnic de
l'artilleria mes moderna i l’aviació estava a càrrec d'alemanys i italians.
La visió que té Artís de la guerra és antièpica, no hi ha
exaltació del "honor" o la "glòria" militars; ans al
contrari es planteja com una necessitat defensiva dels valors civils,
republicans i catalanistes. En el terreny estrictament militar, la ràbia i fins
i tot l'enveja per l'armament modern i l'aviació amb que Hitler i Mussolini van
donar suport a Franco, queden paleses en molts moments i confirmen la vergonyosa inhibició de les democràcies
occientales. Com diu Michael Walzer
en el seu excel·lent "Guerres justes i injustes":
“De fet, pot semblar
vergonyós no repetir la violació, com va passar en el cas de la guerra civil
espanyola, on les polítiques no intervencionistes de la Gran Bretanya, França i
els Estats Units no van deixar el camí obert per a una decisió local, sinó que
van permetre, senzillament, que els alemanys i els italians «invertissin
l'equilibri» .”
Dues paraules sobre l'estil: sobretot al principi del primer
volum, pot semblar que t'espera un espès text barroc de difícil digestió. A
Artís-Gener li agrada jugar amb les paraules i el llenguatge, però aviat es
deixa portar per l'impuls de xerraire i narrador d'històries de manera que
aquestes brollen imparables en un llenguatge fluid i brillant. Que ningú
s'espanti per l'arrencada del primer capítol.
Pot ser interessant contrastar "Viure i veure" amb
"Unitats de xoc" del seu cunyat Pere Calders i "Incerta
glòria" del seu amic Joan Sales.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario