Destino (1974)
Pàgines: 565
Hi ha autors que se't cauen de les mans, autors que es
deixen llegir i autors que es fan llegir. Josep Pla és dels que es fan llegir
i, en els seus millors moments t’encaptiva, en altres t’entabana, t’ensarrona i et fa passar per on
vol. Quan només va tirant, estàs a l'expectativa d'una observació, un adjectiu
que t’arrencarà un somriure. I penses: quin cabró! Hi ha pocs escriptors així. Té
el do de la amenitat, sempre, s'entén, que parlem de les seves millors pàgines.
Per això, si encara no ets un planià declarat, no recomano navegar al tun-tun
pels 47 volums de la seva "Obra completa"; pots agafar algun text de xerrameca
banal -que els té-, desanimarte i deixar-ho, cosa que seria una pena perquè et
privaria de grans satisfaccions. Jo ho havia fet pagant cara la meva gosadia
amb anys donant-li l'esquena al considerable espai que ocupa en les meves
prestatgeries.
L'obra de Josep Pla s'ha de entomar com una lectura de fons,
com quan et baixen les defenses i et prens un reconstituent: "ara faré un
Pla". És el que he anat fent últimament i puc dir que, dels tres volums de
"Notes", podeu prescindir de "Notes del capvesprol", però no us perdeu "Notes disperses" i "Notes per a Sílvia". Són
magnífics.
"Notes per a Sílvia" és el volum 26 de la seva
Obra completa. Recull un diari escrit a Madrid durant els dies en què es va
proclamar la República, el popurri de les notes pròpiament dites, uns consells
molt ponderats per als que viatgin a Grècia i una poesia dolenta, plena
d'ironia i ideosincracia planiana. El diari és pura anècdota esquitxada de obsevacions
penetrants com fuetades:
" Del seu escó,
amb els braços encreuats, Romanones semblava un ocell de luxe dissecat."
" Ara: aquesta
reserva d’insensibilitat i de crueltat que sento dins el meu interior m’espanta
i m’horroritza. Crec, demés, que la duresa del poble castellà — Keyserling ha
fet l’observació que és un poble que no ha demanat mai clemència ni n’ha donada
mai — és en gran part mantinguda i cultivada per la festa nacional." (sobre
la correguda de braus).
Sobre Macià: “És un
home que ha nascut per a símbol, impenetrable i llunyà.” (…) “Els símbols no
passen del «què tal?, com està?». També llegeixen algun discurs de tant en tant.”
En les notes Pla està en la seva salsa. Deixa córrer la
ploma al ritme de la xafarderia, l'ocurrència, el perfil breu d'un personatge,
sempre viu i esmolat, la història mordaç, opinions sobre escriptors i lectures
(li agraden Mencken, Manzoni, Joyce). Prefereix la poesia senzilla que parla de
sentiments a la poesia intel·lectual feta per minories. Cita una poesia de Paul
Valéry i conclou la seva critica amb un: "el sonet cau, per excés de pes". A Borges el considera “un fantasista (desgraciadament amb poc sabor
de la realitat), molt fi i de gran joc mental.” Li agraden Lampedusa i
Pascal, odia la censura franquista. De Espriu declara: “La seva adjectivació és divertidíssima, d’una penetració molt aguda, que sembla feta amb una barrina de mitja
canya. És un escriptor d’una amenitat permanent, dintre el gènere eixut,
que serà difícil de popularitzar (perquè la gent vol polpa, encara que sigui de
borra), però que és el bo i el durable, al meu modest entendre.”
T’explica una història escatològica amb una naturalitat
distant, com la del senyor Isidor Aguiló: “vaig
sentir perfectament que feia un pet. La cosa m'estranyà perquè no és gaire
corrent a Palafrugell, però en vaig fer un cas relatiu. Aquesta classe
d'exhalacions de vegades no es poden contenir. Unes quantes passes més enllà,
vaig sentir que en feia uns quants més. Caminava
petant: a cada passa que feia exhalava un pet. En sentir-los, dues o tres
persones amb les quals ens encreuàrem feren una cara estranyada. La naturalitat
del funcionari es mantingué sempre perfecta. De vegades els feia petits i
suaus, gairebé mel·liflus; i de vegades tenien una rotunditat més acusada i
explosiva. De sobte no se sentí res. Al cap de quatre o cinc passes tornà a
engegar-los com si res.”
No nego que, de vegades, Pla pugui ser molt vulgar i
carrincló, però d'altres (i aquest és el cas) ens obsequia amb la seva versió més
picant, càustica, incisiva i roent.
“No hi ha res més
divertit que els federals espanyols. En primer lloc, de federals, naturalment,
no en tenen res o ben poc.”
25 de Juliol 1931
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario