NOTES DISPERSES de Josep Pla - Un pica-pica inmens i variat, suculent i fulminant - Valoració un 10 com un castell

Editorial: Destino

Publicat: 1969

pàgines:: 580
 

Si et trobes una mica perdut, no saben que llegir, faltat d’estímuls, desdibuixats els interessos, Pla és un recurs infal·lible: hi trobes mil espurnes per encendre la curiositat i l’excitació lectora. Com a resultat de la lectura, et trobes amb una llarga llista de deures apassionants: llegir diaris o correspondència de Stendhal, repassar a Montaigne, El Dr. Johnson de Boswell, coses sobre les guerres carlines… Cadascú triarà segons les seves preferències. Si n’acompleixes alguna, ja estarà bé. Hi ha alguns llibres espoleta (penso en els assajos de Montaigne). Pla és un dels infal·libles. I poder-ho llegir en català és una sort. Conec gent que ha estudiat català per poder llegir Pla en el seu idioma original.

Notes disperses és un recull de notes de Josep Pla escrites entre 1919 i 1960 i publicades el 1969 com a dotzè volum de la seva Obra Completa. Les notes són d'extensió diversa i van de l'aforisme al petit assaig literari.

Juntament amb Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol, configuren l'obra planiana escrita en forma de notes. Espasa ho ha publicat en castellà juntament amb "El quadern gris" en un volum que és titula "Dietarios I". A "Dietarios II" recull "Notes per a Sílvia" i "Notes del capvesprol".

"Notes disperses" és un pica-pica immens i variat. N'hi ha per tots els gustos: les seves lectures favorites, retrats de personatges i gent del carrer, anècdotes suculentes, opinions sobre tot el que és humà; judicis sobre escriptors, polítics, artistes, amics; petits assajos sobre art, filosofia, episodis històrics, moral o costums, i molt més. Sempre amb aquesta mirada personal que busca el revers, el costat oblic o ocult, que et sorprèn a cada paràgraf.

El resultat de tanta observació aguda i introspecció precisa, escepticisme amb el gran, admiració pel petit, tantes lectures i viatges, converses amb gent important o corrent, és un mar nutrient on tots podem pescar amb profit. I ho escriu amb gràcia; com ell mateix diu d'altres: té os i polpa.

Quan veus que tens tant en comú, penses en aquells misteris del jo i l'autoconsciència: si no fas més que barrejar i remenar, amb el saber i mitjans al teu abast, les idees, actituds i sentiments que estan en el teu entorn cultural i la teva genètica.

Cal destacar, a grans trets, algunes coses que em criden l'atenció:

-El Retrat literari sec i fulminant: Baroja, Sagarra, Maeztu, Carner, Gide ... Diria que surten més de cent. Sempre des d'una mirada obliqua, poc convercional:

“Perquè un hirsut conservi la bellesa física necessita — no costa pas gaire de veure — posseir un clatell ben dibuixat, curvilini i absolutament perfecte. Santiago Rusiñol, que fou un hirsut molt notori, fou un home bellíssim que en el París del seu temps féu una important forrolla: gairebé fou tan bell com el cèlebre Alphonse Daudet. I és que Rusiñol posseí un clatell meravellós, un clatell de gran categoria. Rappaport, en canvi, tingué un clatell espès, carnós, voluminós i bèstia.”

-Com Deia Stendhal, l'escriptor ha d'apuntar i disparar, no n'hi ha prou amb només apuntar. I Pla ho fa disparant adjectius i metàfores, humorístics o perversos, d'una eficàcia letal:

“la seva veu atiplada, lleugerament impertinent, de monja exclaustrada” (Sagarra)

D'algú diu: “Era un home petit, rodó, madur, gras, pell de color de batraci.”

D'una altra: “Persona correctíssima. Lleugerament diabètic.”

-L'exaltació del que és petit i quotidià i el dubte i menyspreu de les grans idees.
 
-Prefereix l'anàlisi a la síntesi. El detall a la generalització. La descripció a l'especulació.

-En general no li agrada la poesia, "el nyigo-nyigo dels versificadors". Només li interessa quan "és pot trobar una fulguració mental insospitada". Estic d'acord.

-Dues cròniques presencials interessants: la hiperinflació al Berlín d'entreguerres (que deixarà una empremta obsessiva en el seu inconscient), i la marxa sobre Roma de Mussolini. No tenen desperdici.

-La història, amb rerefons històric, d'un bandoler, "El Rellotger de Creixells", que es troba més desenvolupada en "Escrits empordanesos". Molt curiosa, de veritat.

-Li agrada portar la contrària a les idees establertes, agitar-les, invertir-les.

-Un llarg assaig en defensa de l'amor físic, sensual, l'únic que li importa i la base de les altres formes d'amor.

-Un erotisme refrenat que de sobte es descara. Apareixen per sorpresa cuixes i mamelles per tot arreu.

-No suporta a Galdós: “escriptor il·legible, avorridíssim, d’un gracejo madrileny popular insuportable, totalment indocumentat.”

-També té defectes: subratllar la insignificança, d'un mateix i de tot el que és humà, està bé; però insistir massa es somiquejar, fer el ploremiques. Y l'excés de superlatius de vegades embafa.

-Molts signes de depressió. Dies enllitat llegint, pensant i escrivint. Abús de l'alcohol i propòsits d'esmena.

-Conversador cautelós. Escolta més que parla; deprés emet judicis devastadors.

-No té por de la mort perquè no hi pensa: “En la mort, de vegades s’hi pensa, però no pas gaire sovint. La incapacitat de l’home per a sentir les coses greus és indescriptible. Si hom hi pensava massa, la vida seria impossible.” Li fa por una vellesa ridícula, dominada per una imaginació descompensada (de vell verd): “Només demano una vellesa sense imaginació, una vellesa indiferent, passiva, d’una autèntica ancianitat, absolutament atrotinada.”

-Les anècdotes tenen un paper principal, com quan confessa la seva ineptitud per tractar amb les màquines. L'anècdota de la bicicleta és boníssima:
"Els forats de la cadena es desprenien, amb gran facilitat, dels pinyons del plat que els pedals feien anar, i llavors s’havia de posar la cadena; les rodes es desinflaven amb una escandalosa freqüència, i llavors calia manxar; el fre, quan no frenava massa, no frenava gens. Però sobretot vaig descobrir una cosa que esmorteí les meves ja escasses il·lusions: vaig descobrir que pujar una pujada en bicicleta era molt més fatigós i no gaire més ràpid que caminar-la a peu. I com que en el nostre país, per a arribar a qualsevol lloc, s’ha de pujar sempre una pujada, em semblà que la bicicleta no feia per a mi. A dotze o tretze anys vaig deixar d’anar amb bicicleta i no hi he anat mai més."

-El menyspreu que sent per la seva pròpia obra i la insignificança que li atribueix, no és més que un posat. Per volum i qualitat, pot ser que sigui un dels majors prosistes europeus del segle XX. De la península segur.

-Pla és un avançat en lectures. El 1921 va comprar les obres completes de Spinoza per 150 francs. Pla sent una gran admiració per aquest filòsof i es lamenta del desconegut que era, en aquells dies, en aquest país.

En fi. No acabaria mai. Això no és un article acadèmic; només es tracta d'obrir la gana al potencial lector. A aquest fi us deixo una anècdota que m'ha petat.

-Li agrada treure a la llum els draps bruts de grans homes, sovint amb anècdotes que li han explicat. Aquesta és molt bona, li va explicar Francesc Duran, familiar de Duran i Bas (Barcelona 1823-1907), jurisconsult, polític català i rector de la Universitat de Barcelona. Un retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona. Si no el coneixeu punxeu aquí. Francesc Duran li explica a Pla:

“— Quan treballava al Laboratori de Barcelona, la dona de fer feines de l’organisme es deia Cèlia, era molt bona persona, molt discreta, una dona naturalment vella i grassa, notòriament desfardada i bruta, que de jove, però, havia estat una de les entretingudes més boniques i recercades de Barcelona. Quan era possible de posar-hi una mica d’atenció es veien sota el greix i les arrugues unes faccions petites i una pell que havia estat blanca i fina. Un dia hi vaig tenir un diàleg:

— Dispensi, senyor Duran, ¿és que vostè té alguna cosa a veure amb aquell senyor Duran i Bas? — li preguntà la Cèlia.

— És clar! El senyor Duran i Bas fou el meu padrí. Per què m’ho pregunta?

— És que servidora l’havia conegut molt…

I, després d’una petita pausa, la Cèlia afegí amb uns ulls de maliciosa beateria:

— Quin manu!

Encuriosit i enriolat, el meu amic va fer xerrar la vella, i la Cèlia, tota estufada perquè va poder reviure el seu passat gloriós, li va revelar una bona part de l’historial secret de l’exemplar polític conservador, sòlid i honorable, que, com la lluna en el creixent i el minvant, tenia una cara sempre amagada als homes. Malgrat la serietat professional i característica, el senyor Duran i Bas, però, estigué posseït, com gairebé tots els patricis barcelonins, dels dimonis de la luxúria i de la barrila — s’entén, a porta tancada, per no donar mal exemple, perquè un senyor com cal no ha de donar mai mal exemple, independentment del que faci. Resultà que l’exministre havia conegut bíblicament gairebé totes les minyones i dides que havien passat pel seu domicili i que en el «Gavilán», junt amb la flor i nata dels senyors de Barcelona, havia presidit un concurs de c… «En aquest concurs, una servidora — digué la Cèlia — va treure el primer premi.» Per a fer aquest concurs se serviren d'un llarg paravent amb forats prou grans perquè aquelles alegres persones vuitcentistes hi poguessin projectar una curiositat absolutament precisa i estricta.

Quan Francesc Duran explicava tot això tenia molta gràcia, sense que es pugui dir que digués una sola paraula per fer desmerèixer la figura del gran defensor del Dret nacional — que llavors en deien el Dret foral — i les essències del conservadorisme més pur i més aquilotat d’aquest país.

Jo he estat sempre un gran admirador del senyor Duran i Bas; però, després que el biòleg Duran m’hagué explicat aquesta anècdota, la meva estima pel gran polític anà molt d’augment. Una de les coses que no he pogut mai aguantar d’aquest país és el puritanisme. No hi he cregut mai: ha estat impossible. Malgrat l’esforç enorme que s’ha fet i es fa en aquest país per fer creure en coses il·lusòries i inexistents, en tots els aspectes el puritanisme (sobretot l’eròtic), no me l’he pogut mai empassar. Ha estat inútil. Impossible.”

 Un concurs de conys!. Pla ho aprova i ataca el puritanisme d'aquest país.

Després de llegir les seves amargues queixes contra la destral de la censura, comprens perquè, tan sovint, expressa les seves opinions mitjançant cites alienes; i ho deixa així, sense més comentaris. Què hauria escrit aquest home sense l'ofec dels censors?

No us ho perdeu. Un 10 com una casa.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.