EL FRIO DE LA MUERTE (Charlie Parker 16) de John Connolly - Más fantástico que "noir" - Valoración 8/10

Título original: A Game of Ghosts (2017)

De la traducción: © Vicente Campos González, 2019

Tusquets Editores S.A. (2019)

464 páginas

Sinopsis de la editorial.

El detective privado Jaycob Eklund ha desaparecido, y Charlie Parker recibe el encargo de localizar su paradero. Quien le pide eso a Parker es Edgar Ross, agente especial del FBI, que tiene sus motivos —inconfesados— para encontrar a Eklund. Pero Eklund no es un investigador común y corriente. Está obsesionado con seguir el rastro de desapariciones y homicidios poco comunes. Y ahora Parker, acompañado por los inseparables Louis y Angel, debe internarse en el mundo por el que ha transitado ya Eklund, un lugar regentado por una Madre monstruosa que dirige un vasto imperio criminal al margen de la ley.

   Para solucionar este caso, Parker también tendrá que llegar allí donde el frío de la muerte, desde hace más de un siglo, alcanza a los inocentes, sin que éstos nunca lleguen a saber por qué.

Comentario.

A medida que avanza la serie Charlie Parker y Connolly se desplaza claramente hacia lo fantástico - cada vez pasan más cosas en el limbo fantasmal y menos en el mundo humano -, mi interés viaja en sentido contrario con tendencia a desaparecer. En esta entrega, la lucha se establece entre Los Hermanos y Los Hombre Huecos y Parker, Angel y Louis intervienen muy poco, dedicados a la búsqueda del detective Eklund por encargo de Edgar Ross, del FBI. Por cierto, no llega a saberse porque Ross se interesa por Eklund.

El submundo de Connolly, cada vez más poblado de entes fantasmales que infringen daño a los vivos, movidos por distintos grados de resentimiento, se vuelve pesado e inverosímil, rompiendo el equilibrio – tan bien logrado en las primeras entregas – entre lo real y lo fantástico. Y es una pena porque Connolly escribe bien, tanto que me ha mantenido atento a una novela que, solo una vez leída, me doy cuenta de que el tema no me interesa.

En la reseña de “Los mecanismos de la ficción” de JamesWood decía:

“¿Por qué apreciamos mejor una novela fantástica si es más “realista”? Porque el realismo es el anclaje de un relato con nuestra conciencia lectora, los puntos de contacto con el mundo exterior (historia, sociedad, familia) o interior (inquietudes, intereses, pasiones) que lo hacen verosímil. Más que real, queremos que una historia sea verosímil, es decir, que parezca real, o mejor y, para mí, menos estrecho, que parezca posible.”

Si ese anclaje se suelta, el interés desaparece.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS de Pep Coll - "True crime" viu i colorit - Valoració 8,5/10

Títol original: Dos taüts negres i dos de blancs

Editorial Proa (2013)

Pàgines: 440

La novel·la rural té una llarga tradició que ve del naturalisme francès, passa per Faulkner, James Thompson, Truman Capote ..., fins el neo-ruralisme actual i el country noir. A Espanya, a part dels realistes del XIX, recordem a Cela o Delibes. A Catalunya va viure un fort ascens a principis del segle XX amb autors com Víctor Català o Josep Pous i Pagès. Es tracta de comunitats petites i aïllades, on tothom es coneix i els odis i picabaralles es cronifiquen en les històries familiars. No parlem de la novel·la costumista d'un Pereda que ressalta els aspectes pintorescos i folklòrics, en la novel·la rural clàssica la naturalesa és aspra i hostil, les formes de vida són gairebé medievals i estan marcades per la misèria, el fanatisme i la ignorància. És l'habitat perfecte - endogàmic i claustrofòbic, on tots s'observen a cua d 'ull -, perquè emergeixin els instints més bàsics, inclosos els criminals. Així passa en "Dos taüts" quan l’Eusebi assassina a quatre persones amb la mateixa fredor i indiferència amb què sacrifica porcs a la matança.

Ara bé, com fa notar Joan Fuster en el seu llibre "Literatura catalana contenporanea", al ruralisme català clàssic predominen els aspectes descriptius sobre els narratius: la rudesa del paisatge, les rutines de la feines del camp, l'exotisme per contrast amb la vida urbana ... En detriment de la trama narrativa i la psicologia dels personatges.

Sinopsi de l'editorial.

La matança d'una família de masovers a Carreu l'any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d'aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l'assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa.

Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d'aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D'entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre'l.

Comentari.

Igual que "Tor. Tretze cases i tres morts" (2005) de Carles Porta, l'origen del crim és una disputa per unes terres comunals en un entorn muntanyenc; però mentre la novel·la de Porta és un reportatge narratiu, la de Coll és una novel·la coral en què , cadascun dels 19 capítols és una biografia d'un dels personatges que van tenir relació amb el cas. Les biografies personals abasten des de la guerra civil fins a l'any de la seva mort entre els anys 60 i els 90 (algun passa del 2000), amb atenció especial a com van viure els dies dels fets.

Lluny de l'enfocament tipus crònica periodística generalitzat en el gènere "true crime" (Capote, Porta, Carrère, Walsh, Jablonka ...), Coll practica un estil biogràfic colorit i viu que recorda -salvades les distàncies- algunes coses de Jesús Moncada (Estremida memòria), un altre autor que em ve al cap i em sembla urgent rellegir.

L'estil de Coll és ric, àgil i precís amb un do per plasmar l'oralitat, en particular la parla dels pagesos del Pirineu.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

PER UN SAC D'OSSOS de Lluís-Anton Baulenas - Bones històries i personatges entranyables.- Valoració 8/10

Editorial Planeta 2005

352 pàgines

Premi Ramon Llull de novel·la 2005

Sinopsi.

Un legionari a la força, una promesa, el rescat inversemblant d'uns ossos, un viatge sense retorn i una personalitat amb més escletxes de les que sembla. Genís Aleu promet al seu pare, en el llit de mort, que recuperarà les restes d'un amic seu enterrat de mala manera. És el 1941 i han de passar vuit anys, fins al 1949, perquè ho pugui intentar.

Un dia, convertit ja en sergent de la Legió, abandona Melilla rumb Barcelona -una ciutat grisa, dominada per la por, tenallada per la misèria de la primera postguerra-, la ciutat on va veure morir el seu pare primer i el seu millor amic després. La parada següent de Genís Aleu ha de ser Miranda de Ebro, on l'antic camp de concentració franquista s'ha convertit en un innocent Campament d'Instrucció franquista de Reclutes. Gràcies a la seva condició actual de legionari podrà accedir-hi lliurement. El guien el desig de venjança i la necessitat de dur a terme la seva promesa.

Comentari.

La novel·la explica, en capítols alterns, la infància-adolescència de Genís Aleu durant la guerra i la postguerra immediata i, el 1949, convertit en sergent de la legió, el seu viatge a Miranda de Ebro per complir la promesa que va fer al seu pare en el llit de mort: recuperar les restes de l'amic que li va salvar la vida al camp de concentració franquista.

Els patiments de Genis en l'hospici i els del seu pare al camp de treball de Miranda tenen un denominador comú: la inhumanitat, la crueltat i la insensibilitat davant el patiment humà per part dels vencedors.

Baulenas té la mà trencada per explicar històries i dibuixar personatges entranyables. Un dels que més ho és (d'entranyable) és el pare de Genis, retolista d'ofici i apassionat per la seva professió, en l'exèrcit republicà se'l rifaven:

“…va començar a recórrer tot el front d’Aragó, des dels Pirineus fins a Terol. Pintava sigles als camions i a les tanquetes, pamflets revolucionaris a les pancartes, rètols indicadors de carretera als murs i les parets dels pobles…”

Un altre personatge entranyable és el Salvador Sense Germana, amic i protector de l'Genis adolescent, assassinat miserablement per la policia franquista. El pobre Salvador, coix i lladre ocasional, recorria les farmàcies de Barcelona amb la vella maleta de mostres del senyor Pau plena de mostres de Cerebrino Mandri i, a causa de l'escassetat de vidre, recuperava els envasos buits, els rentava a casa, els tornava a laboratori i guanyava quinze cèntims per envàs.

Durant 1949, mentre Genis anava per Miranda de Ebro tramant com recuperar les restes de l'amic del seu pare, la notícia estrella de la premsa era el viatge de Franco a Portugal en olor de multituds. Genís, fastiguejat de tanta lloança desmesurada, pensa una paròdia de crònica llepaculs:

«El Generalíssim dels Exèrcits, el salvador d’Espanya, ha tingut a bé ficar-me-la per darrere, ben endins, tota sencera. És un honor immerescut. Aguantaré sense cagar fins que rebenti per tal de mantenir tant de temps com pugui el record d’aquella augusta, franca i històrica penetració anal».

Baulenas fa una novel·la popular digna, ben escrita i de molt bon llegir, plena d'anècdotes i detalls del dia a dia de la postguerra, apropiada per no oblidar qui eren i d'on vénen els nostres feixismes patris.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

SIN DEJAR RASTRO de Haylen Beck (Stuart Neville) - Empieza bien, luego decepciona - Valoración 6/10

Título original: Here and Gone (2017)

Traducción: Patricia Antón de Vez

Editorial: Salamandra (2019)

Páginas: 352

Comentario.

Haylen Beck, pseudónimo de Stuart Neville, presenta un thriller con dos partes muy diferenciadas. En la primera un sheriff de un pueblo perdido de Arizona para un coche en el que viajan una mujer y sus dos hijos. Es una parte brillante, puramente descriptiva, que termina con un giro espectacular de los que te dejan helado. A continuación, cuando entra en las historias personales y desarrolla la trama, la novela baja de nivel y se vuelve torpe, simplista, incongruente y convencional.

De Neville, había leído un par de novelas violentas y entretenidas, ambientadas en la Irlanda del IRA, pero, visto lo visto, no parece capaz de dar mucho más de sí. A partir de la pregunta clave ¿Qué niños?, la novela cae en picado, pero el lector ya está atrapado y se ve obligado a terminarla, de decepción en decepción.

Sinopsis de la editorial.

Casada con un poderoso hombre de negocios neoyorquino, Audra Kinney ha reunido las fuerzas suficientes para dejar atrás una vida aparentemente acomodada pero marcada por el maltrato psicológico de su marido. Con sus hijos Sean y Louise, de once y seis años, Audra ha recorrido miles de kilómetros a través de carreteras secundarias con la intención de comenzar una nueva vida en California. Y ahora, frente a los escarpados paisajes de la desértica Arizona, siente que puede volver a respirar, que han dejado atrás el pasado y el peligro. Sin embargo, poco antes de llegar al pueblecito de Silver Water, el sheriff del condado de Elder la detiene por una presunta infracción de tráfico. Y las cosas se complican cuando en el maletero aparece una bolsa con un alijo de drogas.

Audra tiene que dejar que la ayudante del sheriff se haga cargo de los niños, mientras éste la conduce a comisaría y la encierra en una celda a la espera del juicio. Pero cuando menciona a los pequeños, todo el mundo se sorprende. Según ella, el policía los ha secuestrado; según él, no había niños en el coche. Es la palabra de una fugitiva contra la de un agente con décadas de servicio y un expediente intachable, así que, a pesar de la intervención del FBI, el linchamiento mediático y social de Audra es inmediato e imparable. Hasta que Danny Lee, un detective privado con una historia personal muy parecida a la de Audra, decide entrar en acción.

Sin dejar rastro es un emocionante thriller construido de forma impecable —intrigante, muy adictivo y con un final sorprendente— sobre la lucha de una mujer desesperada que hará lo que sea por recuperar a sus hijos.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

L'ESTUPOR QUE US ESPERA de Melcior Comes - Més desagradable que inversemblant, o a l'inrevés. - Valoració 6/10

Editorial: EMPURIES

Any d'edició: 2005

Pàgines:154

Sinopsi de l’editorial.

No es tracta només d’una novel·la sinó de la sensual i agitada presentació d’un actor jove que ens parla en primera persona i ens ofereix un suggestiu relat de les seves experiències; un irònic homenatge que ratlla la paròdia dels llibres de memòries dels vells actors consagrats. Després de la mort de la seva mare, amb l’arribada de la seva tia, que no coneix, i la decisió d’abandonar l’illa per la gran Barcelona, la vida del protagonista va agafant cada vegada un caire més precipitat i apocalíptic.

Amb una ploma intel·ligent i exuberant, Melcior Comes ens brinda una novel·la molt ben construïda, en la qual els personatges es mouen amb autonomia pròpia i busquen sentit a la vida enamorant-se, parlant, discutint, en definitiva, vivint. Escrita amb una prosa festiva i seductora, i amb un llenguatge treballat i molt líric, L’estupor que us espera beu de la tradició del segle XIX per obrir-nos les portes a una nova narrativa jove que caldrà seguir de molt a prop.

Comentari.

Novel·la caòtica i desbocada, lliurada a l'excés per l'excés, producte d'un escriptor jove que busca impactar a qualsevol preu. Els personatges són inversemblants (la incestuosa tia Elvira), estereotipats (el pare, magnat de l'hostaleria), o improbables genis autodestructius (el seu amic Marzio Volpe).

Novel·la a estones desagradable, a estones inversemblant i a estones difusa, sovint les tres alhora, si de cas es redimeix pel seu llenguatge exuberant a l'estil Baltasar Porcel envernissat de la gosadia postmoderna de Martin Amis. La trama, raquítica, redundant i desequilibrada, es carrega de llast des d'un bon principi amb un episodi porno-catàrtic delirant. Els diàlegs artificiosos no afegeixen pes als personatges. Tot això ja ho van fer altres abans que ell, des de HenryMiller - amb molta més ràbia i passió -, a Philip Roth, amb mes sentit, en el seu "El teatre de Sabbath". No sembla que el sexualisme violent de Melcior Comes, per molt poètic que pretengui ser, pugui arribar molt lluny.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

ELS EMBAIXADORS - Albert Villaró - Villaró s'en fot de tot i el lector no pare de riure amb un pèl de melangia. - Valoració 8,5/10

Editorial: Destino

Col·lecció: L’ANCORA

Premi Josep Pla 2014

Pàgines: 688

Any de publicació: 2014

Confesso la meva escassa afició per les ucronies o històries alternatives; prova d'això és que, de Philip Roth, un dels meus autors de capçalera, l'única novel·la que no he llegit és "La conjura contra América". Sovint, el més semblant a una ucronia és la mateixa història: qui va pensar, en els millors moments d'Obama, que Trump li succeiria en la presidència ?. En el cas d'Albert Villaró el salconduit és l'humor, la clau que obre totes les portes. "Els ambaixadors" comença així:

                                     A VEURE

No sé com dir-ho, però potser no caldria. El cas és que en aquest llibre hi apareixen personatges que van existir i d'altres que no, en proporcions i graus de protagonisme diversos. En principi, això no hauria de suposar cap problema, perquè tot transcorre en un passat que, si més no vist des de la rigidesa del nostre present, no va existir i no hauria d'estar sotmès a l'esclavatge de la versemblança històrica. Ara, que si hi ha una infinitud d'universos paral·lels, on tot el que hagi pogut passar ha passat o passarà, jo aquí ni hi entro ni en surto i me'n rento les mans amb aigua i sabó, com feia aquell.

Sinopsi de l'editorial.

Any 1949. Catalunya és independent des dels Fets d'Octubre de 1934 i es refà de la invasió nazi. A l'Espanya tenebrosa del dictador Sanjurjo, un grup d'espies a la reserva, encapçalats pel mític mossèn Farràs, intenten desactivar l'amenaça sorda que posa en perill la supervivència de la jove República Catalana.

"Els ambaixadors" és un mecanisme de rellotgeria, una ficció que juga amb la història amb imaginació, sentit de l'humor, un estil personalíssim i una punta de mala bava.

Comentari.

A partir d'una divergència històrica - Catalunya s'ha independitzat a l'octubre de 1934 -, Villaró construeix una ucronia en què els rudimentaris serveis secrets catalans al comandament de Mossén Farràs han neutralitzar l'intent d'Espanya, ara sota la dictadura de Sanjurjo, de llançar una bomba atòmica sobre Barcelona.

Estem en un món paral·lel en el qual Pau Casals és el director de la Nova Filharmònica de Barcelona i, durant un concert, la Falange llança fulls volants al Palau de la Música instant a la unificació. Rovira i Virgili és el President del Parlament català. A Espanya, Azaña, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Santiago Carrillo i la Pasionaria són executats en un afusellament públic al Campo del Moro. Al costat de Artís-Gener, que no s'ha exiliat a Mèxic i té un alt càrrec en els serveis d'informació catalans, apareix el seu assetjador Justo Bueno, el pistoler de la CNT que el va amenaçar a la vida real pels seus articles sobre l'assassinat de els germans Badia, i ara és un torturador que col·labora amb la policia feixista espanyola. Per cert, mor quan estava cagant durant l'explosió d'un camió bomba en una casa de detenció clandestina on es disposava a torturar Farràs. JosepPla és un periodista a Madrid que treballa per l'espionatge català i els seus famosos "Homenots" van ser escrits per Gaziel. I així, desenes de personatges pulul.an per la novel·la amb temps, vides i papers canviats per la imaginació desgavellada de Villaró. La trama transita per la via del disbarat i l'humor absurd dels germans Marx en una Espanya de capellans i militars i una Catalunya de mongetes i botifarra.

Villaró s’en fot de tot a plaer. Es nota que s'ho ha passat bé escrivint la novel·la i amb el seu estil ocurrent i elèctric fa que el lector no pari de riure, però amb un pèl de melangia.

Les últimes cinquanta pàgines són un dramatis personae, meitat real i meitat fictici, que, a manera del Diccionari del diable de Ambrose Bierce, presenta desenes de mini biografies tan agudes i suculentes com la mateixa novel·la. L'entrada sobre Manuel Azaña servirà d'exemple:

AZAÑA, Manuel

Alcalá de Henares, 1880 - Madrid, 1935

Líder de la moderada Acción Republicana, Don Manuel va ser el segon cap de govern de la República Espanyola. Tothom deia que hauria arribat a president si no fos perquè Franco el va fer afusellar. El seu axioma sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada ics anys ha servit d’inspiració a tota mena de conspiradors i capcalents. El problema d’Espanya no el deixava dormir, literalment, i molts dies es llevava amb una terrible migranya d’origen territorial.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.