ELS EMBAIXADORS - Albert Villaró - Villaró s'en fot de tot i el lector no pare de riure amb un pèl de melangia. - Valoració 8,5/10

Editorial: Destino

Col·lecció: L’ANCORA

Premi Josep Pla 2014

Pàgines: 688

Any de publicació: 2014

Confesso la meva escassa afició per les ucronies o històries alternatives; prova d'això és que, de Philip Roth, un dels meus autors de capçalera, l'única novel·la que no he llegit és "La conjura contra América". Sovint, el més semblant a una ucronia és la mateixa història: qui va pensar, en els millors moments d'Obama, que Trump li succeiria en la presidència ?. En el cas d'Albert Villaró el salconduit és l'humor, la clau que obre totes les portes. "Els ambaixadors" comença així:

                                     A VEURE

No sé com dir-ho, però potser no caldria. El cas és que en aquest llibre hi apareixen personatges que van existir i d'altres que no, en proporcions i graus de protagonisme diversos. En principi, això no hauria de suposar cap problema, perquè tot transcorre en un passat que, si més no vist des de la rigidesa del nostre present, no va existir i no hauria d'estar sotmès a l'esclavatge de la versemblança històrica. Ara, que si hi ha una infinitud d'universos paral·lels, on tot el que hagi pogut passar ha passat o passarà, jo aquí ni hi entro ni en surto i me'n rento les mans amb aigua i sabó, com feia aquell.

Sinopsi de l'editorial.

Any 1949. Catalunya és independent des dels Fets d'Octubre de 1934 i es refà de la invasió nazi. A l'Espanya tenebrosa del dictador Sanjurjo, un grup d'espies a la reserva, encapçalats pel mític mossèn Farràs, intenten desactivar l'amenaça sorda que posa en perill la supervivència de la jove República Catalana.

"Els ambaixadors" és un mecanisme de rellotgeria, una ficció que juga amb la història amb imaginació, sentit de l'humor, un estil personalíssim i una punta de mala bava.

Comentari.

A partir d'una divergència històrica - Catalunya s'ha independitzat a l'octubre de 1934 -, Villaró construeix una ucronia en què els rudimentaris serveis secrets catalans al comandament de Mossén Farràs han neutralitzar l'intent d'Espanya, ara sota la dictadura de Sanjurjo, de llançar una bomba atòmica sobre Barcelona.

Estem en un món paral·lel en el qual Pau Casals és el director de la Nova Filharmònica de Barcelona i, durant un concert, la Falange llança fulls volants al Palau de la Música instant a la unificació. Rovira i Virgili és el President del Parlament català. A Espanya, Azaña, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Santiago Carrillo i la Pasionaria són executats en un afusellament públic al Campo del Moro. Al costat de Artís-Gener, que no s'ha exiliat a Mèxic i té un alt càrrec en els serveis d'informació catalans, apareix el seu assetjador Justo Bueno, el pistoler de la CNT que el va amenaçar a la vida real pels seus articles sobre l'assassinat de els germans Badia, i ara és un torturador que col·labora amb la policia feixista espanyola. Per cert, mor quan estava cagant durant l'explosió d'un camió bomba en una casa de detenció clandestina on es disposava a torturar Farràs. JosepPla és un periodista a Madrid que treballa per l'espionatge català i els seus famosos "Homenots" van ser escrits per Gaziel. I així, desenes de personatges pulul.an per la novel·la amb temps, vides i papers canviats per la imaginació desgavellada de Villaró. La trama transita per la via del disbarat i l'humor absurd dels germans Marx en una Espanya de capellans i militars i una Catalunya de mongetes i botifarra.

Villaró s’en fot de tot a plaer. Es nota que s'ho ha passat bé escrivint la novel·la i amb el seu estil ocurrent i elèctric fa que el lector no pari de riure, però amb un pèl de melangia.

Les últimes cinquanta pàgines són un dramatis personae, meitat real i meitat fictici, que, a manera del Diccionari del diable de Ambrose Bierce, presenta desenes de mini biografies tan agudes i suculentes com la mateixa novel·la. L'entrada sobre Manuel Azaña servirà d'exemple:

AZAÑA, Manuel

Alcalá de Henares, 1880 - Madrid, 1935

Líder de la moderada Acción Republicana, Don Manuel va ser el segon cap de govern de la República Espanyola. Tothom deia que hauria arribat a president si no fos perquè Franco el va fer afusellar. El seu axioma sobre la necessitat de bombardejar Barcelona cada ics anys ha servit d’inspiració a tota mena de conspiradors i capcalents. El problema d’Espanya no el deixava dormir, literalment, i molts dies es llevava amb una terrible migranya d’origen territorial.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.