Edicions 62 i Labutxaca
Barcelona, 2003 i 2015
222 pàgines
Després de dos intents frustrats de llegir "Elsjugadors de whist" - suposo que per allò de "té bona pinta, però
millor en un altre moment" -, provo d'entrar en l'obra de Pagès Jordà per
"La felicitat no és completa". Acabada la seva lectura i
revisant altres ressenyes, llegeixo en una de Melcior Comes que “L’únic
dolent que té Els jugadors de whist és que, com a Els germans Karamazov o Guerra
i pau, n’has de llegir 300 pàgines abans d’adonar-te que és més que boníssim.”
Estic d'acord pel que fa a Dostoievski i Tolstoi i en desacord pel que fa a
"Els jugadors de whist" que llegeixo en paral·lel i em sembla
bo des de les primeres pàgines. Això no treu que "La felicitat no és
completa" sigui una bona porta, un preescalfament, per entrar al món
de Vicenç Pagès, deure ineludible si fas cas a la contundent opinió que Borja
Bagunyà aboca sobre aquest autor a "Novel·la catalana avui
2000-2016":
“No em sembla exagerat afirmar que Pagès Jordà és un
dels autors més importants de l'últim parell de dècades, no només per la
riquesa d'autors amb què la seva obra dialoga,sinó per una persistència en un
projecte literari explícitament postmodern maximalista, en un moment en què se
n'havia consagrat la línia minimalista. Seriosament lúdica,i lúdicament
seriosa, l'obra de Jordà estableix les coordenades per les quals es desplega
aquesta figurativitat postmoderna al llarg dels 2000.”
La novel·la recorre la vida de l’Agel Mauri en set etapes
que es corresponen amb set capítols encapçalats per una data, un any. El
primer, narrat en tercera persona, és el 1971 on es presenta un Àngel Mauri amb
8 o 9 anys en una botiga de queviures robant llaminadures. El segon, en primera
persona, el 1978 durant una acampada amb el cau, ens obsequia amb una divertida
diagnosi psicològica segons la forma del cul: "El cul és una forma de
ser." El tercer, el 1980, és una escena en un saló de jocs amb jukebox,
futbolins, màquines del milió i de marcians ... Està narrada en tercera persona
objectiva a manera de càmera de cinema. El quart, 1983, un dels millors
capítols, els anys d'universitat a la UAB: “Un dels complexos d’edificis més
horribles que he tingut ocasió de veure és el de la Universitat Autònoma de
Barcelona: un conjunt d’estructures cúbiques d’un gris tòxic, insípid i fabril,
col·locades de qualsevol manera, és a dir, exhaurint totes les possibilitats
d’angulació.” Les assemblees, els grupuscles marxistes, més hores a la
cafeteria que a les aules discutint les estratègies de la lluita de classes i
Carmen, l'amor fugaç, una seductora maoista. El capítol cinquè, la mili. El
sisè, una escapada d'hotel amb la Mònica, la seva ex i el Gerard, un amic
periodista. El setè i últim, el 2003, un altre dels millors capítols, ens porta
a la vetlla de l'Àngel Mauri mort de càncer; dues sales, una pels grans i una
altra per als amics de l'Àngel; les converses entretallades plenes dels típics
tòpics. Aquest capítol impressiona pel verisme de la situació: les actituds,
les paraules, els gestos, les postures dels personatges ..., tot un calc, un
estereotip dels milers de vetlles en un temps i una cultura concretes. No hi ha
res personal ni diferent. La vida és fútil i la mort d'un serveix perquè altres
se sentin més vius.
Podria enumerar, una per una, gairebé totes les situacions
reflectides en la novel·la i testificar que, o les he viscut o les he vist.
Resulta que les experiències personals més íntimes i intenses són típiques i
comuns a una generació. És emblemàtic l'episodi de la partida de cartes
interminable a què es lliuren l’Àngel i en Lluís Parera a casa de la Carmen,
perquè cap dels dos vol retirar-se el primer i deixar el rival a soles amb la
noia. Aquesta mena de guàrdia competitiva a la noia, en diverses modalitats i
contextos, estic segur que encara avui es practica.
El rerefons és l'evidència d'un fred determinisme
existencial, de com l'epoca configura les vides dins d'ella. Això, que sembla
una evidència, no ho és tant en la cultura vigent del "ets especial".
No és desencant, és constatació, és "el que hi ha" i com més aviat ens fem la idea molt millor. "Ets
especial", però no tant com t'ho penses.
L'estil de Pagès mostra la voluntat de treballar amb
diferents tècniques narratives, unes postmodernes (llistes, textos de cançons,
diàlegs trencats ...) i d'altres, com la primera persona activa, sagaç i
punxant, típiques del realisme tradicional; però és una barreja de tècniques
equilibrada i arrelada en la història, sense els virtuosismes i excessos del
realisme postmodern (Barth, Foster Wallace…), obstinat, encaparrat i pesat,que
acaben per desconnectar el lector.
Com diu Borja Bagunyà, amb molt d'encert, l'obra de
Pagès és "seriosament lúdica o lúdicament seriosa".
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario