DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS de Pep Coll - "True crime" viu i colorit - Valoració 8,5/10

Títol original: Dos taüts negres i dos de blancs

Editorial Proa (2013)

Pàgines: 440

La novel·la rural té una llarga tradició que ve del naturalisme francès, passa per Faulkner, James Thompson, Truman Capote ..., fins el neo-ruralisme actual i el country noir. A Espanya, a part dels realistes del XIX, recordem a Cela o Delibes. A Catalunya va viure un fort ascens a principis del segle XX amb autors com Víctor Català o Josep Pous i Pagès. Es tracta de comunitats petites i aïllades, on tothom es coneix i els odis i picabaralles es cronifiquen en les històries familiars. No parlem de la novel·la costumista d'un Pereda que ressalta els aspectes pintorescos i folklòrics, en la novel·la rural clàssica la naturalesa és aspra i hostil, les formes de vida són gairebé medievals i estan marcades per la misèria, el fanatisme i la ignorància. És l'habitat perfecte - endogàmic i claustrofòbic, on tots s'observen a cua d 'ull -, perquè emergeixin els instints més bàsics, inclosos els criminals. Així passa en "Dos taüts" quan l’Eusebi assassina a quatre persones amb la mateixa fredor i indiferència amb què sacrifica porcs a la matança.

Ara bé, com fa notar Joan Fuster en el seu llibre "Literatura catalana contenporanea", al ruralisme català clàssic predominen els aspectes descriptius sobre els narratius: la rudesa del paisatge, les rutines de la feines del camp, l'exotisme per contrast amb la vida urbana ... En detriment de la trama narrativa i la psicologia dels personatges.

Sinopsi de l'editorial.

La matança d'una família de masovers a Carreu l'any 1943 va commocionar les masies i els pobles veïns d'aquest racó del Pallars Jussà. La notícia de l'assassinat múltiple no va arribar gaire més lluny. En una època en què calia donar la imatge que la nueva España era un paradís de pau, la censura va fer callar la premsa.

Setanta anys després, Pep Coll investiga els secrets d'aquest fet esfereïdor que va marcar la seva infantesa a Pessonada. D'entrada, és una història molt semblant a la famosa matança de Kansas, novel·lada per Truman Capote, però les conseqüències del crim del Pallars van ser diametralment oposades: la premsa va oblidar el cas, i la justícia franquista no va saber, o no va voler, resoldre'l.

Comentari.

Igual que "Tor. Tretze cases i tres morts" (2005) de Carles Porta, l'origen del crim és una disputa per unes terres comunals en un entorn muntanyenc; però mentre la novel·la de Porta és un reportatge narratiu, la de Coll és una novel·la coral en què , cadascun dels 19 capítols és una biografia d'un dels personatges que van tenir relació amb el cas. Les biografies personals abasten des de la guerra civil fins a l'any de la seva mort entre els anys 60 i els 90 (algun passa del 2000), amb atenció especial a com van viure els dies dels fets.

Lluny de l'enfocament tipus crònica periodística generalitzat en el gènere "true crime" (Capote, Porta, Carrère, Walsh, Jablonka ...), Coll practica un estil biogràfic colorit i viu que recorda -salvades les distàncies- algunes coses de Jesús Moncada (Estremida memòria), un altre autor que em ve al cap i em sembla urgent rellegir.

L'estil de Coll és ric, àgil i precís amb un do per plasmar l'oralitat, en particular la parla dels pagesos del Pirineu.

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.

L'ABOMINABLE CRIM DE L'ALSINA GRAELLS de Pep Coll - Fa riure i fa pensar,dues formes molt sanes de remenar el cervell - Valoració 9/10

Editorial Grup 62 (1.999)

Pàgines: 224

Pep Coll va publicar aquesta novel·la en 1.999 i a mi, per sort, em va passar desapercebuda. Dic per sort perquè gràcies a aquest badada avui l'he gaudit en tot el seu esplendor, cosa que he d'agrair a Sebatià Bennasar i al seu llibre “Pot semblar un accident. La novel-la negra i la transformació dels Paisos Catalans 1999-2010” que seguiré esprement per recuperar lectures perdudes.

Argument.

Durant el trajecte Barcelona-Lleida de l'autobus de línia Alsina Graells es produeix l'assassinat del diputat al Parlament per Lleida, Feliciano Morán, representant d'un partit d'ultradreta. Quan l'inspector dels mossos Massanés, que viatjava al bus, descobreix el cadaver, el transport encara no havia sortit de Tarragona que era competència de la Guàrdia Civil. Després d'una disputa sobre qui es queda el cas, l'inspector Massanés aconsegueix portar l’Alsina Graells a la comissaria dels mossos de les Borges Blanques a càrrec del sergent Diego Campos, antic guàrdia civil reciclat a mosso que va canviar de cos i de nom, i ara es fa dir Dídac Campos.És un cas de "habitació tancada" ja que el trajecte Barcelona-Lleida era directe, sense parades, i Massanés comença a interrogar la dotzena de passatgers per descobrir el culpable.

Comentari.

Els interrogatoris són delirants i els personatges memorables. Tenim la intèrpret d'un japonès amb aspecte de rus que, amb les presses ha vingut amb el seu nadó i li dóna el pit durant l'interrogatori; l'agent Càndid Agelet, el mosso filòsof ajudant de Massanés, a qui diuen Tòtil perquè no sap dir dues paraules sense nomenar Aristòtil; Santiago Fust, ludòpata i mafiós de les subvencions agrícoles europees; la senyora Rossita Vallespí propietària de "Modes La Generosa" al carrer Major de Lleida, obsessionada perquè li han robat una jaqueta de pell; un immigrant negre sobre el qual recauen totes les sospites ... En fi, un elenc inoblidable del que es va desgranant les seves vides, quimeres, afliccions i inquietuds.

La novel·la és un tros de sàtira costumista i crítica de la societat catalana de finals del segle XX. Està escrita en un llenguatge fresc, espurnejant i un domini escènic impecable que convida a fer una versió teatral, si no s'ha fet ja. La barreja d'orígens dels Mossos d'Esquadra queda molt ben reflectida (Policia Municipal, Cuerpo Nacional de Policia o la mateixa Guàrdia Civil.) a la figura del sergent dels mossos Campos i les seves relacions equívoques amb el seu antic capità Ledesma, furibund franquista, al comandament de la caserna de la benemèrita a Montblanc. Bennasar, en el seu llibre dalt esmentat, explica un cas molt aclaridor:

“Al director general de Seguretat Ciutadana dela Generalitat de Catalunya, Miquel Sellarés, la incorporació de personal provinent d'altres cossos era un fet que el preocupava molt quan entre els mossos d'esquadra que havien heretat i que s'encarregaven bàsicament de la protecció de l'edifici de la Generalitat fins i tot hi havia personal que li demanava permís per anar a Madrid el 20 de novembre acommemorar la mort del dictador Francisco Franco.”

Et fa riure i et fa pensar, - dues formes molt sanes de remenar el cervell -, mentre constates que algunes coses amb prou feines han canviat en vint anys.

Us deixo part del monòleg telefònic de la Marta Puig, de la Secretaria de la Presidència i vella amiga de Massanés. No té desperdici i és premonitori:

“Ha corregut a trucar-li perquè li vol confirmar personalment que els dos estudiants acusats no tenen res a veure amb el crim. Ho sap de la millor font. A part, coneix molt bé els xicots de MEDEA per poder-li garantir que no han sigut ells. Una colla de capcalents, només, escalfabraguetes de l’independentisme, que mai tindran prou collons per empunyar l’arma i passar a l’acció directa. A Catalunya no n’hi ha, ni n’hi ha hagut mai, de terrorisme, ho saben de sobres a l’Audiència Nacional. Lo que passa és que a Madrid, d’ençà que l’ETA ha plegat, troben a faltar el terrorisme. A part de justificar els sous del fotimer de funcionaris que es dediquen a combatre el fantasma, els polítics enyoren els temps gloriosos d’ETA, quan independentisme i banda terrorista eren una mateixa cosa. ¿Creus que els nacionalistes autèntics haurien arribat mai al poder sense el suport dels atemptats? Doncs, molt bé, si tant voleu terroristes, aquí en teniu un parell! Fet i fet, encara ens ha anat bé que se’ls emportessin, així ens deixaran tranquils per investigar. Tan bon punt arribin a l’Audiència Nacional, quatre carícies de les que ells en són especialistes, i veuràs com aquest parell de desgraciats canten com les merles. Llavors sortim nosaltres, convoquem la premsa a Lleida i els fotem als morros el vertader assassí. ¿Què me’n dius de la jugada? Quan l’hagis pescat, avisa’m de seguida, que segons com, farem una mica de temps esperant que primer fotin la pota a Madrid.”

¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.