Editorial: Edicions Destino
Col·lecció: O.C.PLA III
Nombre de pàgines: 692
A vegades veig l'obra de Josep Pla com "El món
d'ahir" de Zweig però a escala descomunal,
altres com aquelles històries de l'avi (quan els avis no competien amb Netflix
o Instagram) que ens embadalien en l'adolescència. Aquest tercer volum de la
seva Obra Completa, Primera volada, produeix aquestes sensacions. El llibre recull
tres obres publicades abans per l'Editorial Selecta: "Girona, un llibre de
records", "Barcelona, una discussió entranyable" i "Madrid,
1921. Un dietari". M'agradaria saber si avui es pot escriure amb
equiparable amenitat, vigor i gràcia el món d'ahir de Girona, Barcelona i
Madrid. M'agradaria saber-ho.
"Girona, un
llibre de records" és fascinant, et fa caure la bava, literalment.
Comença amb un quadre de la vida i la gent al Palafrugell de 191 .. i el viatge
en tartana fins a Girona on Pla anava d'intern als maristes per estudiar
batxillerat. L'arribada a Girona, el mercat dels dissabtes, les places i les
porxades, el tràfec i la tipologia humana de la gent, la vida a l'internat, els
mètodes pedagògics i els retrats dels professors, les sortides al carrer, els
cafès, les fondes, els carrers i els monuments ... És el Pla més autèntic, pur
vigor descriptiu ple d'ironia amb un sentit escènic colossal. La seva prosa
vibrant et reconcilia amb el costumisme genuí que no té res a veure amb tòpics,
sentimentalismes ni folklore barat. Les emocions i fins i tot la poesia brollen
sols, no es provoquen amb artificis retòrics.
Descriure és escollir l'objecte, l'angle de la mirada, la
metàfora adient i la paraula precisa, però, sobretot, expressar l'efecte que
l'objecte causa en la consciència de l'observador. És la diferència entre la
fotografia de fullet turístic i la fotografia d'autor. Així pots dir que un arc
és de mig punt o de ferradura o, com fa Pla, dir que “Aquests arcs pesants, baixos, galtainflats, ventruts, de pures formes
intestinals —la mateixa vida—, fan un efecte inoblidable.” Un edifici de
pedra pot ser molt sòlid i compacte, però Pla veu així el Palau Episcopal de
Girona: “Ho és tant, de pedra, aquest
palau, que de vegades m’ha fet la impressió —però això és una apreciació
intuïtiva i personalíssima— que a dins no hi ha espais buits, sinó que és un
conjunt de pedra massissa, plena, total, amb una superfície exterior que simula
una fatxada.” Com una gran pedra massissa sobre la qual s'ha cisellat una
façana!
El mateix val per a descriure persones i costums: apuntant a la diferència com amb els
"purgats" de Palafrugell:
“Hi ha gent que es
purga cada mes; altres, cada mig any; els més prudents, cada any. Els primers
tenen la vida a l’encant a cada moment; de seguida que adopten el mètode es fa
visible a simple vista com el seu cos es va decandint. Un dia trobeu un
d’aquests homes pel carrer i no el coneixeu. Al cap de poc, arriba al cafè la
notícia que ha passat avall inexorablement. «Es purgava!», diu un parroquià per
tot comentari, misteriosament.”
Marcant els
contrastos amb intenció satírica entre la pobra gent d'esperit dubitatiu i
les empentes dels pagesos:
“Una allau de pagesos
carregats amb cistells, coves i cabassos donava a la pobra gent d’esperit
dubitatiu unes empentes seques,
sobtades, terribles, les famoses empentes dels pagesos, que són
insuperables.”
O clavant la metàfora
quan explica com el professor Sagrera passa del discurs acadèmic en espanyol al
llenguatge col·loquial en català “semblava
baixar d’un cotxe de dos cavalls”:
“Era un home
predisposat a la divagació i al diàleg. Aquests comentaris, els feia en la
nostra llengua, i en el moment de passar la transició del castellà
grandiloqüent al català familiar i planer que usava semblava
baixar d’un cotxe de dos cavalls.”
No val la pena apuntar més cites d'aquest immens
"Girona" perquè podria citar-se tot el llibre de cap a peus. Sàtira
costumista viva i penetrant i l'arquitectura com a sentiment. Llibre que,
gaudint, fa estimar la literatura i llengua catalanes.
Barcelona, una
discussió entranyable, recull les seves impressions sobre l'urbanisme i les
gents de la ciutat durant l'estada de Pla entre 1913 i 1919 com a estudiant de
dret. Li agrada el Passeig de Gràcia, la Rambla, la Sagrada Família (imaginada
com una catedral submergida) i poca cosa més. Carrega contra les quadrícules de
l'eixample, els pisos freds i foscos, les olors de l'escala, les places, les
estàtues, el tren del carrer Aragó i el infecte fum del carbó d'Astúries. L'aspecte,
la conducta i la gesticulació de les gents en el dia a dia i en festes populars
com el Corpus i els carnavals o una comitiva fúnebre desfilant pels carrers. No
li agraden els carrers amples, rectes i buids (Aragó i Balmes); les places han
de ser espais de respecte d'un edifici monumental; creu que els edificis
(Eixample) es construïen per completar la adrogueria:
“No fa pas gaire que
escrivíem que no sembla sinó que primer es produeix la construcció i després la
urbanització. Ara bé: el nucli expansiu de la construcció sembla ser ca
l’adroguer. El primer element és el solar. Sobre el solar, s’hi construeix la
tenda de comestibles. Sobre la tenda, s’hi posa l'entresòl perquè hi visquin
els propietaris de l’establiment. Després, el propietari del solar es
construeix el principal per anar-hi a viure, vull dir per viure prop de
l’adroguer i aprofitar aquests avantatges sense oblidar el perfum que exhala.
És el que diuen les senyores: «Tenim una adrogueria a casa mateix, compren?»
Per donar una idea de l'agilitat i la gràcia de la seva
prosa, no hi ha més remei que incrustar unes cites; allargarà la ressenya, però
les gaudireu:
“En el monument de Blay,
el senyor Pi i Margall era representat en forma de senyor vell i aclaparat, amb
unes ulleres de sabater d'escaleta i un aire de classe passiva que commovia el
cor. Darrera seu s'alçava un obelisc del país, de paper mastegat, blanc i
negre, com si portés mig dol, absolutament funerari.”
“El carrer d'Aragó és un dels més sinistres de l’Eixample barceloní. Com que el carrer no té cap arbre, és
possible de veure'l net i pelat, cru i directe, en tot el seu cataclismàtic
desordre triomfant. Després hi passa el tren per un rec obert entre les cases.
I aquest tren treu fum, el fum del carbó d’Astúries, que és el més pudent de la
terra. Tot el carrer d'Aragó, les fibres més recòndites del carrer d’Aragó,
estan infectades d'aquest fum horrible.”
“Corpus era, en aquest sentit, un superdiumenge — la festa anyal. La invasió del servei
domèstic, vestit amb colors cridaners que s’estrenaven, colors que jo apreciava
potser perquè em compensaven una mica de l’àrida grisor dels Procediments
Judicials, donava al Corpus barceloní un aire de festa major de poble — una
festa major grandiosa, és clar. De vegades, una volada d’aquelles noies
mudades, però sempre una mica esfotrassades, precedia la figura d’un senyor
vestit de frac, amb una barba maurina i quadrada, grisa, que divagava buscant
el simon que l’havia de conduir en un lloc o altre de l’àrea de la processó. La
presència d’aquests personatges, que semblaven figures de cera escapades d’un
ambient de vitrina, eliminava de l’aire dels carrers la rústica espontaneïtat
agropecuària que hi posaven les criades.”
“Per la diada de
Corpus, les barberies, sobretot les del centre, treballaven fins al moment
mateix de passar la processó; hi havia ciutadans que passaven de la cadira de
l'establiment al lloc que els corresponia de l’organització general, amb una
mica de sabó a l'orella,”
Pla al Liceu, sempre
molt present el preu dels plaers:
“Jo també era pobre,
però era un pobre líric, és a dir, intranscendent. La música em suscitava més
el gust de la contemplació que el de la possessió. La música m'havia ofert,
certament, dilatats paisatges fèrtils i idíl·lics, però quan pensava en els
maldecaps que m'hauria donat el seu cultiu i el que n’hauria hagut de pagar per
posseir-la, em refredava una mica. També m'oferí alguna vegada alguna senyora
fascinadora, enlluernadora, absolutament ben feta; però, de seguida que es
plantejava el problema del seu manteniment, la visió s'enfosquia.”
Madrid,
1921. Un dietari. És una versió molt ampliada de Madrid (un dietari) de
1929. Viatja a Madrid i Salamanca amb Joan Creixells que donava una conferència
a la universitat convidat per Unamuno (bon retrat del professor que en tres
dies no va deixar ficar cullerada a Creixells). Les pensions, l'eixam
d'opositors, l'assassinat de Dato i la policia detenint a tot déu que parlés
amb accent català, els cafès i les seves tertúlies, el sempitern cafè amb llet,
els ministeris i els funcionaris, els taxis madrilenys i l'habitual i misteriós
acompanyant del xofer, Toledo, els suburbis, l’Ateneu “incubadora de ministres”,
la tendència general dels catalans amb residència estable a Madrid de parlar
amb accent andalús per ocultar l'accent català indissimulable en castellà, l'ambient
del Palace, l'hotel dels catalans. La simpatia, a Madrid, és la clau que obre
totes les portes. La comparació entre la xuleria madrilenya i la fatxenderia
catalana: “No és pas que els castellans
no en siguin, de fatxendes. Sovint en són fins a la temeritat. Ara: el català
presenta una forma de fatxenderia d'envelat, d'una superfície de gra gros,
vociferant, gesticulant i entresuada, que no va bé en el país. De vegades,
doncs, hi ha un tipus productor d'ensopiment, pesat, saberut, estadístic i
aclaparador, del qual la gent fuig com el dimoni de la creu.”
Una altra vegada, sempre, la caracterització fàcil donant a
la diana satírica: “Salvatella, de cara,
sembla un macaco elegant. Té una calba lluent, brunyida — una calba sobre la
qual la llum del hall del Palace s’ha entretingut vint-i-cinc anys.” Rusiñol “fa l'efecte que va vestit d'home simpàtic.”
Copsar el detall discordant d'una escena dins d'una època
(com l'acompanyant del taxista madrileny) només és possible per comparació amb
el costum en un altre lloc o en un altre temps. Ignoro si aquesta observació ja
apareixia en la primera versió del Madrid de 1929, si és així, és una mostra
més de la refinada sensibilitat de Pla per captar els contrastos.
El cafè amb llet:
“Hi
ha, sobretot, una embriaguesa de cafè amb llet, una saturació d’aquest líquid, que al meu entendre pot fer molt de mal.
Pot donar a algunes persones una sensació de plenitud momentània; en general,
produeix buidor a l’estómac, l’agreja, l’emmalalteix, provoca
restrenyiment, bilis, mal humor, fanatisme, esquematisme, unitarisme i irrealitat.”
“Los Gabrieles”:
“S'hi troba aquella
gent capaç de fer una juerga de mançanilla i de jamón serrano d'un mes seguit.
Aquesta gent desesperada i tràgica a l'últim explota, se'ls trenquen les venes
i solen morir als bancs de «Los Gabrieles».”
Els taxis amb
l’acompanyant misteriós del xofer:
“La novetat que
presenten aquests fòtils està — per dir-ho clarament — en aquest ciutadà que
indefectiblement trobeu al costat del xofer en el moment de llogar el cotxe; en
aquest ciutadà que continua assegut en aquest lloc sigui el que sigui el punt
cardinal a què us dirigiu; en aquest ciutadà que continua impàvid en el mateix
lloc, com si res no hagués passat, una vegada s'ha acabat el viatge.”
Primera volada
és, potser, el volum més rodó per endinsar-se en l'obra planiana; podeu seguir
amb "El quadern gris",
"Notes disperses" o "Notes per a Sílvia", després un
"Homenots". Si aneu per
aquesta ruta quan us trobeu amb algun obstacle no us detindreu. Josep Pla us
haurà demostrat amb escreix tanta amenitat, gràcia i perícia amb la seva ploma
que sabreu perdonar un o altre esvoranc al camí. Jo segueixo l'excursió i us
explico el panorama que veig.
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario.
Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
