Barcelona. Una biografia.
Enric Calpena
Pàgines: 832.
Edicions 62 (2015)
Macaulay va dir que un bon llibre d'història hauria de poder
reemplaçar, a la tauleta de nit, l'última novel·la que llegia una jove dama.
Salvant les distàncies entre Calpena i Macaulay (i entre jo mateix i la dama
jove), això és el que succeeix al començar la lectura d'aquesta apassionant i
amena història de Barcelona: que desplaça qualsevol altre llibre que tinguis
entre mans.
És una obra magnífica, a l'estil de la història narrativa
anglosaxona (el to recorda el de Peter Heather a La caida del Imperio Romano),
curiosíssima en els detalls i impressionant en el seu conjunt. Que tingui un
caire divulgatiu i un estil lleuger i eixerit, gens acadèmic, no vol dir que li
falti precisió en les dades històriques, vol dir que està escrita perquè entri
bé sense resultar feixuga.
Revisa l'evolució de la ciutat des dels assentaments del
neolític al "Pla de Barcelona", la seva fundació pels romans en
l'època d'August (segle I a. C.) fins a l'actualitat en què s'ha convertit en
"la ciutat del món on es fan les manifestacions més multitudinàries,
sempre pacífiques però intensament reivindicatives." Des de l'antiguitat
fins al segle XX no es deixa res; si bé a partir de Porcioles, passa per la transició
i el segle XXI - procés independentista inclòs - d'una volada. Potser, atent a
la versió castellana del llibre, no vol posar-se de peus a la galleda. No ho
sé, pot ser que si li preguntes et digui que l'assumpte requereix més
perspectiva. Se li retreu la falta de notes i bibliografia. Puc acceptar, a
contracor, que Calpena prescindeixi de les notes a peu de pàgina (per allò de
gran públic i tot això); menys perdonable és la manca d'un resum bibliogràfic,
per concís que fos, que permeti al lector curiós ampliar informació. De
l'absència de notes, sempre em puc rescabalar amb la Història de Catalunya de
Ferran Soldevila (edició de 1962, 3 volums) amb més notes que text principal i
un gran clàssic encara imprescindible.
Tot i el final abrupte, estem davant d'una obra monumental
que, a més d'una història de Barcelona és, en bona part, una història de
Catalunya i de les seves relacions gairebé sempre conflictives amb la resta
d'Espanya. Ens parla dels fets històrics de cada època, de les relacions socials,
de com vivia la seva gent, de les restes arquitectòniques i on localitzar-los
avui, de les anècdotes i curiositats més sucoses ... No es priva de parlar de
personatges tan aberrants com Charles d'Espagnac que la història seriosa,
acadèmica, ja no es digna esmentar. Em pregunto per què. No va deixar una
empremta profunda en la gent del seu temps? No vol dir res que una bèstia com
aquesta fos nomenat capità general de Barcelona per Ferran VII? Aquí teniu un
tast, n'hi ha més:
“El comte d’Espanya tenia diversos costums horribles: li
agradava veure personalment les execucions vestit de gala i riure’s de les
mostres de por d’aquells que anaven a morir. Si feia penjar diversos
condemnats, després acostumava a ballar i cantar entre les cames dels homes que
convulsionaven davant la imminència de la mort. Bevia constantment una barreja
de rom i aiguardent que encara el mantenia més irascible i imprevisible.
Mostrava una religiositat extrema, exagerada fins i tot per als cànons de
l’època. Quan anava a missa, es penjava un munt d’escapularis i duia estampes
de sants a les mans, que besava de tant en tant. Tota la missa la passava de
genolls, amb els braços en creu i, sovint, amb els ulls en blanc. Fins i tot de
vegades tenia convulsions per l’èxtasi religiós.”
De curiositats, en va ple; com l'intent d'assassinat de
Ferran el Catòlic per Joan de Canyamars (Canyamars, Dosrius, Maresme, 1432? -
Barcelona, 1492). Calpena cita Miquel Carbonell, un cronista de l'època, per
descriure la tortura i mort d'en Joan:
“L’han portat, tot nu, sobre un castell de fusta que
havien bastit i el tirava un carro: estant-hi ben lligat lo foll orat e
insensat, en un arbre o pal com si el deguessen crucificar: e lo castell amb lo
foll feren anar tirant lo carro per los llocs e carrers següents. Primerament
per la plaça del Rei, on és estat fet lo cas: e allí de viu en viu, per fer-lo
bé penar, li fou llevat un puny; e un tros de braç; aprés, tirant-lo per los
altres carrers on va la processó de Corpus; e aquí en un carrer feren aturar lo
castell, e llevaren-li un ull; i en altre carrer, l’altre ull e l’altre puny; e
anant en l’altre carrer, llevarent-li l’altre braç e aprés en los altres
carrers així anant lo desmembraren llevant-li adés un membre, adés un altre,
fins a treure-li lo cervell: així el feren morir penant que era cosa de pietat;
i ell mai se mogué ne parlà ni deia res; ne es complanyia; com si donassen
sobre una pedra; e amb gran avalot de fadrins e gent jove que li anaven a
l’entorn, e davant, e detràs, lo tragueren de la ciutat per lo Portal Nou i,
escassament fora la ciutat, lo lapidaren; e meteren foc al castell, lo qual,
amb los trossos de l’home sentenciat que en lo castell estava, fou tornat prest
cendra.”
Calpena afegeix: “La gent s’hi afegia amb una certa
alegria i són molt rares les cròniques que expressen l’horror o simplement la
pena per la víctima del suplici, més aviat el contrari. Les actituds empàtiques
no són gaire comunes i la identificació amb els que pateixen no és un costum
gaire arrelat, pel que es veu.”
Afegiré una anècdota per il·lustrar fins a quins extrems
arribava l'obsessió succesòria. És el cas de Martí l'Humà (1356-1410), anomenat
l'Humà per la seva obesitat:
“Però aviat el rei i la reina van alertar del problema:
la panxa del rei era tan grossa que impedia que el seu penis s’introduís en la
seva dona. La immisio penis va convertir-se en un problema d’Estat. Els
consellers del rei no hi van renunciar i van fer construir una andròmina molt
enginyosa composta per un arnès amb unes corretges que servien per penjar en
l’aire el cos del rei i, amb l’ajut d’unes politges, fer-lo descendir, se
suposa que amb el penis erecte, fins que es pogués introduir en el cos de la
seva dona. Només pensar en la gent que havia d’ajudar el rei a posar-se
l’arnès, en els servidors de les politges i els consellers —un papa i un futur
sant, ni més ni menys—, podem deduir que un munt de persones havia d’estar
present a l’habitació reial; per tant, és lògic que l’invent no funcionés, no
se sap si per qüestions purament mecàniques o, més aviat, com qualsevol home
poc sa de més de cinquanta anys sap sense que l’hi expliquin, per la
impossibilitat que el rei mantingués una mínima erecció.”
No és una història neutral - n'hi ha alguna que ho sigui? -,
és valorativa i el balanç global és que l'actitud castellana cap a Catalunya ha
estat sempre recaptatòria i repressiva. Amb el pas de la Monarquia Hispànica
dels Àustries, una monarquia composta que negociava (sobretot els impostos) amb
altres regnes que tenien els seus propis furs i constitucions, a la monarquia
absolutista dels Borbons, Catalunya va ser reprimida, amb més o menys
violència, durant més de tres segles.
Divagacions històriques: Els Austries i la Guerra del
Segadors.
No sóc un especialista, només sóc un lector inconstant i,
quan puc, atent, de llibres d'història. No és que cregui que saber qui
som i d'on venim ens lliurarà de seguir cometent els mateixos errors; res
d'això. No serà així mentre la memòria col·lectiva sigui tan fràgil. És,
simplement, que a mi m'interessa saber-ho I, d'altra banda, m'intriga veure com
es construeixen els relats. Escriure història és triar els fets (entre els
coneguts) i interpretar-los, assumptes, tots dos, de gran elasticitat. M'he
fixat, a títol d'exemple, en el conflicte de l'allotjament de l'exèrcit
espanyol a Catalunya previ a la Guerra dels Segadors de 1640. La millor
conseqüència de llegir un bon llibre d'història és que estimuli a llegir-ne més.
Un historiador tan conspicu i equilibrat com John Lynch,
quan parla del conflicte per els allotjaments de l'exèrcit espanyol a Catalunya
ho diu així:
“Inevitablemente, el ejército
infringió las constituciones, que definían las obligaciones de los catalanes de
otorgar alojamiento de tal forma que resultaban insuficientes para el
mantenimiento mínimo de las tropas. A su vez, esto afectaba al comportamiento
de la soldadesca, cuyos excesos no podía impedir el débil virrey Santa Coloma
ni podían ser tolerados por los exasperados catalanes.” L'exèrcit espanyol -inevitablement-
va infringir les constitucions, va cometre excessos i els catalans es van
exasperar. Molt bé. Semblen gent molt susceptible aquests catalans. Ara vegem
com Calpena entra en detalls:
“Des del 1626, s’havia incrementat
la presència de tropes castellanes al Principat. En aquella època no hi havia
casernes i els soldats en trànsit s’allotjaven obligatòriament a les cases de
la gent, que a més els havia de mantenir. Però les lleis i els hàbits
castellans diferien força dels catalans. El comportament de les tropes a
Catalunya era el mateix que si estiguessin en un territori ocupat i no pas
aliat. Els incidents es van multiplicar, cada cop eren més greus. Els pagesos
tenien poc menjar, i tot els era robat; les cases, espoliades; es maltractaven
els nens i els vells, es violaven les dones. Fins i tot les esglésies d’algunes
poblacions van ser saquejades. Els soldats castellans i napolitans talaven les
oliveres i els arbres fruiters per fer llenya i utilitzaven els pagesos com a
esclaus. A principis de maig del 1640, les tropes napolitanes van destruir
Riudarenes, a la Selva, van matar molts habitants i van cremar l’església. Els
oficials espanyols, en lloc de castigar els culpables, van dir que tot era una
invenció i que havien estat els mateixos veïns que havien fet totes aquelles
maleses. Aquesta mena d’episodis van encendre els ànims.”
La versió de Ferran Soldevila ho corrobora:
“La documentació de l’època ens
ha conservat el testimoni del suplici al qual fou sotmesa Catalunya, durant
aquella dolorosa anyada de 1640. Vilamajor, Cardedeu, Palautordera, la Roca, La
Garriga, Mollet. Sant Pere de Gava, Rubf, Castellbisbal, Granollers,
Llagostera,Sant Feliu, Sitges, Vilanova, Montnegre, Polinya, Badalona, Roses,
Palafrugell, Calonge, Castelló d’Empúries, Ceret, Arles i tantes altres
poblacions, foren teatre dels contrafurs i les violéncies dels soldats.
Incendis, sacrilegis, robatoris, assassinats, violacions, maltractaments
constants de paraula i obra. talles exorbitants i arbitraries, malmetement dels
productes de la terra eren l’acompanyament obligat i sinistre del pas de les
tropes reials pels camps de Catalunya,
per viles i vilatges °°
—aquella Catalunya que els soldats, en llurs bravates i insults, ja anomenaven
«Castella la Nova».
Suggeriments bibliogràfics.
Cada moment històric obre i tanca camins, i es donen per
bons els que ens porten a el moment actual si aquest es considera bo per una
majoria. Però la història no treballa per cap fi fora de les ambicions
immediates de les forces en joc en cada moment. El resultat, sovint, és fruit
de la casualitat, la insensatesa o l'habilitat d'uns pocs amb poder i
influència.
A l'Espanya de la monarquia catòlica dels Àustries,
l'Església cobrava tant en delmes com el regne en impostos i tant els
eclesiàstics com la noblesa estaven exempts de pagar-los. Les penúries
econòmiques de l'Espanya Imperial dels Àustries i com això va empènyer a Lerma
i Olivares a soscavar la independència constitucional d'Aragon, València i
Catalunya, les explica molt bé John Lynch en la seva magnífica L'Edat Moderna
(1). Un altre bon llibre per introduir-nos al problema català és La rebel·lió
dels catalans de John H. Elliott (2) que arriba fins a la Guerra dels Segadors
de 1640. La Guerra de Successió de Joaquim Albareda (3) arriba fins a 1714 i
defensa la línia austriacista contra la borbònica:
“En España, casi doctrinariamente, ha predominado el
modelo interpretativo que presupone que la vía del absolutismo emprendida
mayoritariamente en el continente europeo fue la que podríamos asociar más
directamente con la modernidad política y económica. (…) Otros historiadores
han abordado la cuestión desde miradas más contemporaneístas, como Josep
Fontana, quien incide en el mayor grado de modernidad política del
parlamentarismo frente al absolutismo, tanto desde la base del sistema de
representación y de los contratos políticos como desde el punto de vista del
impulso económico.”
Els tres anteriors no deixen de lloar la Història de
Catalunya de Ferran Soldevila (4), el gran clàssic no reeditat des de 1962.
“la mejor historia, sin comparación, de Cataluña: Ferran
Soldevila, Història de Catalunya, 3 vols., Barcelona, 1935; 2.ª ed. revisada,
1962.” (John H. Elliott – La rebelión de los catalanes)
“La obra de Ferran Soldevila, Historia de Catalunya, Barcelona,
1934-1935,2 vols., vol. II, es una fructífera fuente de datos y de valoraciones
sobre los acontecimientos de este período.” John Lynch.
Albareda cita Soldevila en diferents moments per aclarir
situacions dubtoses.
El clàssic de Perry Anderson "El Estado Absolutista"
(4) encara és una lectura il·luminadora per entendre l'absolutisme europeu i la
seva relació amb el feudalisme.
“El absolutismo español derivó su fuerza, pues, tanto de
la herencia del engrandecimiento feudal en el interior como del botín de la
extracción de capital en el exterior. Naturalmente, nunca se planteó ningún
problema acerca de los intereses económicos y sociales a los que respondía
principal y permanentemente el aparato político de la monarquía española.
Ningún otro de los grandes estados absolutistas de Europa occidental habría de
tener un carácter tan nobiliario o tan enemigo del desarrollo burgués. La misma
fortuna de su temprano control de las minas de América, con su primitiva pero
lucrativa economía de extracción, le empujó a no promover el desarrollo de
manufacturas ni fomentar la expansión de empresas mercantiles dentro de su
imperio europeo. En lugar de eso, dejó caer su enorme peso sobre las
comunidades comerciales más activas del continente, al mismo tiempo que amenazaba
a las otras aristocracias terratenientes en un ciclo de guerras
interaristocráticas que duraría ciento cincuenta años. El poderío español ahogó
la vitalidad urbana de la Italia del norte y aplastó las florecientes ciudades
de la mitad de los Países Bajos, las dos zonas más avanzadas de la economía
europea a comienzos del siglo XVI. (…) En Aragón podía encontrarse, quizá, la
estructura de Estados más compleja y defensiva que existía en Europa. Las tres
provincias de Cataluña, Valencia y Aragón tenían sus propias Cortes
independientes. Cada una de ellas disponía, además, de instituciones especiales
de control jurídico permanente y de administración económica derivadas de las
Cortes. La Diputació catalana —un comité permanente de las Cortes— era su
ejemplo más eficaz.”
1.
John Lynch, Edad Moderna. Crisis y
recuperación, 1598-1808, Crítica 2005.
2.
John H. Elliott, La rebelión de los
catalanes. Un estudio sobre la decadencia de España (1598-1640). Siglo XXI
1977.
3.
Joaquim Albareda, La guerra de Sucesión de España
(1700-1714). Crítica 2010.
4. Perry Anderson, El Estado Absolutista.
Siglo XXI 1979.
