- Diari 1986, Edicions 62 (El Balancí) 1998, 392 pàgines
- Diari 1987, Edicions 62 (El Balancí) 1999,
392 pàgines.
- Darrers diaris inèdits.: Blocs 1988-1990,
Edicions 62 (Biografies i memóries) 1991. 352 pàgines.
No faré distintinciones entre un o
altre diari ja que presenten una continuïtat perfecta i es podrien haver editat
en un sol volum. Els "Darrers diaris inèdits - 1988-1990" inclouen
l'any 1988 complet, desembre de 1989 i gener de 1990. Mor el juny de 1990 a
causa d'un càncer.
Manuel de Pedrolo (1918-1990), escriu
uns diaris militants en defensa de les seves idees i combatent les contràries,
entre les quals inclou totes les varietats de mitges tintes. Milita com ateu,
antifranquista, independentista, marxista heterodox i erotòman feminista. Com
antifranquista, adverteix la pervivència del franquisme en els poders de l'Estat
dels anys 80; el seu marxisme heterodox és el que avui en diríem
anticapitalisme; com a independentista avisa que la democràcia formal espanyola
limita amb l'independentisme al qual, davant el menor indici, persegueix sense
contemplacions i el tracta com a terrorisme violent.
Una de les seves primeres feines a la Barcelona de la
postguerra va ser la de detectiu privat, més tard seria un dels precursors de
la novel·la negra a Catalunya i el primer director de la col·lecció "Cua
de palla". Amb una obra de més de 100 títols, és l'autor més prolífic
de la literatura catalana. A més va traduir a Faulkner, Mailer, Miller, Sartre
i d’altres, la influència dels quals pot rastrejar-se en la seva obra.
Als anys 80, durant el govern possibilista de Pujol, Pedrolo
deia que ell era una de les poques veus independentistes que quedaven a l'Avui.
Molts el titllaven de recalcitrant, un intransigent atrinxerat darrere de les
seves conviccions radicals en defensa de la llengua i la cultura catalanes que
només sobreviurien en una Catalunya independent. Res de federalisme,
bilingüisme, ni mandangues de coexistència, tot el que no fos independència
seria una forma d'ocupació. Pedrolo era un cupaire avançat al seu temps; de
fet, avui, són les CUP els únics que el reivindiquen.
Als diaris ens parla de les seves passejades pels carrers
de Barcelona amb parada obligada al mercat de llibres de Sant Antoni, visites a
cal metge, vacances a Tàrrega on passa un mes ordenant els 4.000 llibres del
seu pare… Un tipus solitari poc interessat en tertúlies i reunions amb amics,
no eludeix breus converses amb desconeguts que es creua pel carrer, alguna
puta, estranys que el truquen per telèfon ... Als seus 70 anys, molt pendent de
l'erotisme de carrer (una dona que ensenya l'entrecuix baixant del taxi);
feminista irreverent i defensor de la sexualitat femenina amb abundància de
monges implicades. La dona, per Pedrolo, és una bomba de rellotgeria sexual
refrenada per segles de repressió religiosa. Alguna cosa d'això hi haurà, però
em sembla una imatge una mica fantasiosa de la dona, massa a la mida del voyeur,
és a dir, com li agradaria a al voyeur que la dona es comportés: una
astuta i desinhibida provocadora que domina les estratègies per arrossegar-lo al
llit: entre les dames de Bocaccio, els llibertins del XVIII i les protagonistes
de les pel·lícules de Tinto Bras (a qui, per cert, Pedrolo esmenta). Els diaris
estan sembrats de contes eròtics, sovint esbossats, sempre transgressors dels
costums o la religió.
-
Ataca als escriptors catalans que escriuen en
castellà i als que escriuen en català però prosperen alineats al poder:
“Es repeteix un cop i un altre cop que el «millor» sigui
aquell qui més sap atansar-se al poder (social, econòmic, polític…) o que més
ben disposat es mostra a deixar-se «incorporar».
Foix és un conservador benpensant, a Pla li interessen les
influiencias i la pesseta, Espriu defensa el espanyol i elogia l'infant i les
infantes, Porcel és un arribista que confon la maduresa amb el servilisme, a
Gimferrer només li preocupa la seva reputació ... Marcé, Mendoza, Vazquez
Montalban, són espanyols que viuen a Catalunya. Que escriguin bé o no, és una
qüestió menor que liquida amb un "mèrits a part.
Segons sembla, Juan Marsé, no evoluciona gaire. Pedrolo esmenta una entrevista
a l'Avui, el 1987: “Diu que no escriu en català perquè no li dóna la gana, i
afegeix que va estudiar en castellà, que llegia còmics castellans, que veia
pel·lícules castellanes… si fa no fa com tants d’altres que després bé han escrit
en català. Sembla que no s’adoni que, si tothom hagués fet com ell, a hores
d’ara el català ja no existiria; que s’hauria consumat, doncs, el genocidi
cultural que Franco es proposava i del qual ens hauríem fet objectivament
còmplices.” A La finestra de Vermeer, Rovira comenta una
altra entrevista al diari Ara, el 2013 al mateix Marsé:«Escric en castellà
perquè em dóna la gana», i el comentari de Rovira és ben bé el que fa Pedrolo.
Curiosa coincidència en un espai de 23 anys.
Els poders de l'Estat i l'Església són colonialistes. No
cedeix un pam; un pas enrere és una derrota. Sempre contesta en català: el
truquen de l'ABC per demanar-li un article i es nega dient (en català) que
només escriu en català. Es nega a concedir entrevistes als mitjans, a donar
conferències i a participar en actes públics, mentre, per contra, rep nombroses
visites d'estudiants a casa i atén les trucades telefòniques dels seus lectors.
En el You Tube, només he trobat una entrevista que li fa en Puyal al programa
"Vostè pregunta" el 1983. Molt interessant, certament. La
trobareu aquí: https://www.youtube.com/watch?v=7tjT5yTL00M
-
Denúncia "L'Estat profund" que no està
a l'servei de la societat:
“Uns homes van avenir-se a perseguir uns altres homes per
tal de protegir un tipus d’Estat, i ara, quan l’Estat és un altre, també hi
volen ser. Ells són i foren sempre, diuen, només servidors de l’Estat. Poc els
importa que sigui dictatorial o que sigui democràtic; per a ells la societat no
compta, o només compta en la mesura que en la societat nova hi ha prou gent que
enyoren la vella. Volen ser admesos perquè tenen partidaris, quan no admetien
els altres, llavors perseguits, que també en tenien. És una actitud que només
s’explica si tens mentalitat de persecutor i, per tant, una tara que et fa
inapte a governar, o sigui a servir no pas l’Estat sinó, a través de l’Estat,
la societat. Dir-se servidor de l’Estat, com si únicament per a ell existíssim,
em sembla monstruós. Si és normal organitzar-se per a poder viure, és ben
patològic viure per a l’organització. Són molts els polítics que actuen com si
pensessin el contrari, i això sol hauria de fer que els apartéssim de la vida
pública.”
El lowfare i la policia
patriòtica no s'acaben d'inventar. Arran de la seva amistat amb el llibreter
Millà, segueix de prop la detenció del seu fill Lluís i de Salvador Domènech,
acusats de terrorisme, tinença d'explosius, etc. Esmenta la publicació a La
Vanguardia d'un informe policial i la trucada posterior d'un dels periodistes a
la família Millà demanant disculpes i assegurant que es "van veure
obligats". La diferència és que si abans "es veien obligats",
avui, la premsa patriòtica publica aquests informes de molt bona gana. Gràcies
a Internet, podem veure aquí l'informe: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1986/12/27/pagina-17/32896557/pdf.html
Podria continuar, però millor si llegiu les gairebé 1200
pàgines on seguir ben bé el quefer diari i les reflexions, moltes
premonitòries, d'un "intransigent" de la llengua i la independència
de Catalunya. Si en els feliços 80 no li agradava com anaven les coses, que
diria avui? S’arrencaria el bigoti, s'exiliaria, o faria les dues coses?
¿Has leido el libro o te gustaria leerlo?. Haz tu comentario. Has llegit el llibre o t'agradaria llegir-lo ?. Fes el teu comentari.
